Pràctica 9.- Enfocament Sistèmic.

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA   9.

Composició de la parella:

Jacqueline Lozano i  Elias Muratet.

  

Treball  sobre

“Diagrama sistèmic – Enfocament sistèmic”.

Teràpia familiar estructural.

Data: Gener 2011..

Introducció:

             El individu rep influences del entorn fins al punt que les seves conductes esdevenen motivades perles xarxes de relacions en les que interactua. Partint d’aquesta premissa s’arriba a la conclusió que quan es produeixen conflictes i problemes, aquests no estan EN les persones sinó ENTRE les persones, ja que qui pateix efectivament el conflicte son les relacions grupals interpersonals. La prolongació d’aquest plantejament ens porta a que les malalties, com ja dèiem en alguna pràctica anterior no deixen de ser els efectes visibles (somatització) de la insalubritat de les relacions que acaben afectant als individus, en sí. La malaltia no rau en ell, sinó en les connexions intersocials i grupals que manté.

            Per poder intervenir en un conflicte, aleshores, no resulta rellevant el conèixer les causes, ja que els sistemes que esdevinguin insalubres i no saludables seran el origen dels conflictes, amb in dependència de les seves causes, arreglant aquests sistemes es produiria la curació del malalt.

            Un tipus concret d’aplicació del enfocament sistèmic abans esmentat consisteix en la teràpia estructural, que consisteix en tractar al conjunt de relacions del pacient i no exclusivament a ell, ja que el origen de les disfuncions provenen de les relacions no saludables que té establertes, amb l’estudi estructural d’aquests sistemes podrem discernir els mitjans per retornar els estadis de salubritat escaients per tal de poder seguir amb una existència conductual adient, i eliminar d’aquesta manera els conflictes que desencadenen les dolències.

            Per poder identificat les estructures ens cal  conèixer les relacions de jerarquia (estaments de relació entre els individus que composen el grup), el poder- autoritat que hi ha entre ells, entenen el poder com la capacitat de prendre decisions, i l’autoritat com la força moral en que es sustenta la capacitat de lideratge del grup, i que no té perquè coincidir amb el poder , o més ben, qui detenti el poder no és forçosament qui gaudeix de l’autoritat per exercir-lo, i les fronteres que hi ha entre els individus, per poder entendre i captar en la seva integritat les relacions intergrupals que es donin a dins del sistema.

            De tot això n’hem de concloure que pel tractament de una problemàtica ens caldrà conèixer i tractar al conjunt de persones implicades en el conflicte i que s’interrelacionen en el sí del mateix. Només una visió de conjunt i el coneixement de totes les relacions (manifestes i ocultes) ens podrà permetre l’analítica del conjunt del conflicte per poder abordar-lo.

            L’eina adient per gaudir de la informació de forma encriptada i sintètica és el genograma, que consisteix en un diagrama dendrític que registra la informació i relacions del conjunt d’individus del grup, la toxonimia d’aquesta formulació ens permet d’una ullada tenir la informació relativa a les relacions interpersonals dels subjectes afectats.

            L’enfocament sistèmic consisteix doncs, en entendre les relacions dins del entorn i context de la xarxa de relacions existents.

             

Pràctica:

La pràctica consisteix en elaborar un  genograma i un diagrama sistèmic sobre un supòsit imaginari  de teràpia familiar estructural.

Entre tots dos hem valorat que el objectiu principal del tema residia en confegir un genograma i el diagrama sistèmic corresponen amb la finalitat de poder copsar, amb un cop d’ull, el cas en que professionalment estiguem treballant. Per tant la metodologia proposada per nosaltres s’aparta un xic del objectiu principal, ja que el que farem serà inicialment explicitar el conjunt de les relacions que hi ha entre tots els subjectes implicats i la magnitud i valors d’aquestes relacions, a fi i efecte de fer més entenedors els diagrames posteriors, per bé que el objectiu, entenem que és justament el contrari, evitar la necessitat de tenir un allau de dades i en el resum conceptual del diagrama entendre la relació en tota la seva complexitat.

Un cop fet aquesta petita introducció, passem a exposar el conjunt d’individus, situacions i relacions existents.

1.- En primer lloc explicitar el motiu de la consulta professional:  El fill de 10 anys presenta dificultats sobrevingudes en els estudis a l’escola, els pares, neguitejats per la situació en el porten a la consulta.

2.- Composició familiar i individus que composen el grup:

A.- El pare, 43 anys.

B.- La mare, 39 anys.

C.- El fill, mascle, de 10 anys objecte de la consulta.

D.- Una filla, femella,  adoptada de 11 anys.

E.- Una altre filla, femella, de 4 anys.

F.- L’avia materna, de 69 anys.

Altres personatges afectats:

El avi patern, difunt de fa 6 mesos.

            L’avia paterna difunta fa 15 anys.

            El avi matern, difunt fa 3 anys.

            Una amant del marit, de 35 anys. (Soltera i sense descendència)

Cap avortament.

3.- Vincles entre les persones:

A.- Jerarquies:

Les decisions de la família son preses per consens entre el matrimoni, si be el pare té tendència a exercir les funcions de “cap de casa”.

En segon lloc estaria la dona, que participa de les decisions per bé que deixa que sigui el marit qui les implementi.

L’àvia esdevé la figura de referència en absència del matrimoni.

Els fills no gaudeix de capacitat decisòria (limitades, per l’edat fonamentalment, les seves possibilitats d’intervenir en el procés de la presa de decisions).

B.- Vincles entre els subjectes.

Entre marit i muller vincle de matrimoni formal. Hi ha conflictes però no apareix el motiu del mateix, per desconeixement de la dona del conjunt de realitats.

Entre l’amant i la mare, son amigues.

Entre l’amant i el pare... no cal explicar-la, oi? Es una relació ignorada per la resta de membres.

Entre el pare i l’àvia hi ha tensions.

Entre pares i fills bones relacions.

Els fills entre ells, bona relació.

Entre la mare i l’àvia, molt bona relació.

B.- Conflictes:

La situació laboral del matrimoni fa que l’àvia estigui força temps a càrrec de la mainada.

La relació entre l’àvia i el marit (gendre) son conflictives.

La relació entre marit i muller està deteriorada per motius ocults.

Els fills detecten la situació, per bé que no entenen i segurament no en son conscients, detecten el malestar ambiental.

Els conflictes doncs estan, principalment entre l’àvia i el pare, i entre el pare i la seva dona.

És manifest el de l’avia amb el pare, està ocult el que hi ha entre el matrimoni.

4.- Situacions Laborals:

El pare treballa a jornada sencera. (Font principal d’ingressos familiars).

La mare treballa a mitja jornada. (Fet que genera una certa dependència econòmica del marit).

L’avia jubilada. (Amb la percepció d’una pensió minsa que ella s’administra, però que a la pràctica comporta una important dependència econòmica del gendre).

Els fills: estudien tots. Relatives bones notes, progressen adequadament (com es diu ara). Han aparegut dificultat (que encara no problemes) en la evolució escolar del fill de 10 anys (origen de la consulta professional).

5.- Exercici del Poder y  Autoritat conferida.

El poder en principi l’exerceix el pare, de forma rígida en respecta als fills, per ve que consensuada amb la muller, que comparteix amplies àrees de poder. L’avia, que conviu amb ell, té algunes influències sobre les decisions. Els fills no tenen capacitat d’interferència en les decisions.

La mare gaudeix d’un major respecte i, per tant té més autoritat en vers els fills i l’avia. L’autoritat paterna està fonamentada principalment en l’exercici del poder, és, part tan, relativa.

En la mesura que pot ser que la voluntat de la amant del pare pot influir en la presa de decisions de “cap de casa” caldria valorar el seu grau de poder i/o autoritat en vers aquesta figura.

Cal dir que en la organització del germans la germana gran (adoptada i d’origen xinés) té un cert ascendent sobre els seus germans, i es un xic la “veu cantant” de la canalla. És la que planteja més peticions organitzatives (sortir amb les amigues, practicar esport, activitats extraescolars, etc.) que podrien afectar a la família. Bona relació entre els germans. 

6.- Fronteres.

Entre el pare i els fills és rígida.

Entre el pare i la mare és laxa, doncs es produeix un flux d’informació molt alt (o gairebé).

Entre els fills i la mare es flexible, com també ho és dels fills amb l’àvia.

La relació de la a amant amb el pare és de difícil identificació pel que fa a les fronteres.

Entre la mare i la amant del marit (que son amigues) la frontera és flexible.

7.- Aspectes importants:

Mentre tramitaven l’adopció de la filla gran (d’origen xinès) es va produir l’embaràs del fill de 10 anys. El matrimoni, de mutu acord, va decidir seguir endavant tant amb l’adopció com amb l’embaràs. Ha estat un fill desitjat, com la nena petita de 4 anys.

La relació extramatrimonial s’inicia poc desprès de la defunció del pare del marit. Per tant fa uns 4 mesos que dura.

Un cop feta la composició de lloc passem als gràfics:

1er.- Genograma familiar:

2on.-  Diagrama sistèmic:

 

Reflexió sobre el tema :

El tema d’aquesta setmana el diferencia en dos aspectes, un de teòric, al respecte de la correcta formulació i interpretació de les problemàtiques de la gent i la necessitat de una visió global dels problemes i conflictes de la gent, i una segona part de funcionalitat professional pràctica en la eina   dels diagrames sistèmics i els genogrames com a mapa conceptual per visualitzar i entendre des d’una òptica diferent i que ens comporta l’aplicació d’un “zoom” que possibiliti una concepció de major amplitud del cas concret que tractem, i, sens dubte, (i molt pràctic) el poder reidentificar el cas concret que estem tractant d’una sola ullada. Cal esperar que la pràctica professional signifiqui el estar portant diversos casos alhora, i per tant ens caldrà situar-nos ràpidament en el cas que ens ocupa, si ens podem  estalviar llegir històries clíniques (que poden tenir la seva magnitud), i poder ubicar-nos amb un sols esquema, ho trobo molt útil.

En ser la darrera pràctica ,m’agradaria reduir la reflexió sobre el tema 9 (escrit en lletres es pot malinterpretar) i aprofitar per fer una reflexió global de totes les pràctiques.

Penso que ha estat un periple prou interessant, i opino que seguint els criteris d’Humberto Maturana i la opinió de que el “aprenentatge significatiu” es aquell en que l’alumne fa aportacions de tipus personal que al necessitar d’una reflexió pròpia queden “més ben” arrelats en el coneixement, entenc que el conjunt de pràctiques ens han facilitat aquest “aferrament” de les noves idees que hem anat treballant, i que han estat un agradable viatge per les diferents tendències psicològiques. Tot plegat ens ha fet pensar, i interioritzar diferents formes i maneres d’entendre la psicologia (i segurament la vida mateixa), penso que la reflexió persona de tots i cadascun dels alumnes ens ha obligat a fer una aprofundiment en cada percepció. Recordo que Kurt Lewin deia que la millor forma d’entendre com funciona algo es mirar de millorar-lo, ja que en el procés de millora van apareixen els petits problemes o circumstàncies que un observador extern no veu, ni valora, però en el moment que ho “toqueteges” t’explota a les mans i es fan evidents totes aquelles petites aportacions que fan que “funcioni”... Crec que una cosa similar ens ha passat amb cada pràctica: la necessitat d’entendre-la i explicar-la ens ha obligat a “millorar-la” i aleshores es quan ens hem adonat de la complexitat de cada posicionament.

Per últim exposar que la idea del “Blog” no em va agradar d’antuvi (jo soc reaci a les noves tecnologies.... encara escric cartes que envio per correu postal... i la veritat sort de la meva filla que em va ajudar per crear-lo i activar-lo...), però haig de reconèixer que per a mi, que amb una certa assiduïtat he seguit els blogs d’altres companys, ha estat enriquidor poder copsar i captar altres formes de veure el mateix. La única crítica la situaria en la manca de dates concretes per estar “al dia” fet que ha motivat que m’hagi perdut un nombre considerable d’aportacions, ja que no he controlat quines havia llegit i quines no, i, bàsicament he estat “al dia”, o millor dia, “a la setmana”, i les aportacions amb més diferencial de temps me les he perdut...

Gràcies pel periple del “aprenentatge significatiu” i l’aproximació a la “autèntica felicitat”....

Fins aviat.

Elias Muratet.

Pràctica 8.- Causalitat circular - Enfocament sistèmic.

 PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA   8.

Composició del grup:

Maria dels Àngels Hernández,  Angie Gañan,  Lourdes Manresa, Oriol Larre i  Elias Muratet.

Treball  sobre

“Causalitat circular – Enfocament sistèmic”.

Data: Gener 2011..

Introducció:

            Vaig arribar tard a classe, i amb prou feines em vaig incorporar al grup. Per sort encara no hem entrar en el grup de “positius” tipus Martin Seligman  o Viktor Frankl, i la seva logoteràpia, em sabria molt de greu perdre’m l’explicació d’aquesta part de la psicologia.

            La feina doncs sobre Gregory Bateson em toca fer-la pel meu compte.  La seva participació en les conferencies de Macy el situen en una posició de científic preocupat pel tema comunicatiu i dels pensadors que consideren el llenguatge com a una eina “especial”, ho relaciono amb Michel Foucault i la concepció del llenguatge com a eina (o arma!)  i de la episteme com a “sapiència” històrica d’un moment concret. Descobreixo (doncs desconeixia per complert) la teoria del doble vincle i les contradiccions que neixen de la comunicació, i ho relaciono amb les paradoxes gregues, (com la de Protàgores i Euatlo), o les paradoxes pragmàtiques de les que ens parla el filòsof Jose Antonio Marina en el seu llibre “Elogio y refutación del ingenio”,  y la dificultat de que les coses s’amaguen en les paraules, o més ben dit les paraules ens amaguen les coses, la frase de que el mapa no és el territori y la definició de la cosa no és la cosa (de fet la concepció d’aquest epigrama es d’Alfred Korzybski), es vincula amb la subjectivitat de tota percepció i verbalització de les idees. El doble vincle consisteix en la recepció de missatges contradictoris incorporats en la mateixa comunicació, fet que, en bona lògica provocaria una divergència intel·lectual en el receptor del missatge, fet que es dona clarament en la paradoxa, de les quals n’hi ha de molt senzilles, com ara: “Tot els catalans sempre mentim” (de fet la frase original es refereix a cretencs, però ja ens entenem), que si jo, com a català que sóc la dic es impossible de resoldre, ja que si sempre mentim els catalans seria veritat i llavors no mentiríem sempre, i si es mentida vol dir que la frase seria veritat i en aquest cas no mentiria, cosa que faria falsa la frase. També es dona en les impossibilitats, com ara: “No llegeixis aquesta frase”, impossible de fer un cop s’ha llegit, però que cal haver llegit per conèixer la prohibició. Etc. Però el tema que incorpora Bateson consisteix en que el doble vincle pot ser un element utilitzat de forma més subtil i que, en el fons, esdevinguin una forma de comunicació amb determinades finalitats. La teoria del doble vincle acaba per establir la causació, ja que el subjecte es troba en la diatriba de prendre una decisió mentre està exposat a missatges contradictoris, la conclusió normal és que entra en un estat d’ansietat, ja que pot arribar a la conclusió de que te la NECESSITAT de fer allò QUE NO POT FER... Cal tenir present que por haver-hi amagada una premissa falsa, que cal descobrir abans  no ens emboliqui en una espiral sense sortida. Tot sovint però la “premissa falsa” procedeix de la diferent concepció de la visió del problema en funció de la òptica pròpia.  Ho explicaré amb més detall a la reflexió, en el tema, per exemple del racisme, la por al estranger, la xenofòbia...

            Quan amb els companys estàvem elaborant la pràctica van sorgir diferents divergències, opino que fruit de que intentàvem considerar com a “objectives” percepcions que eren “subjectives”, segurament al conclusió (Bateson hi estaria d’acord) és que tots els plantejaments son SEMPRE subjectius, i hem de fer un esforç important (altre cop l’autocrítica) per saber reconèixer que per molt que ens hi esforcem, sempre serem subjectius. L’acceptació de la “subjectivitat” del altre, de les seves opinions,  és el camí per enriquir-nos mútuament (potser ara sí ...d’una forma objectiva), el humor que no manqui.

            Segons com ens cal retornar a la primera pràctica (ja per molts oblidada) i fer un esforç de introspecció...

            Les relacions entre els interlocutors poder estar al mateix nivell (simètrica) o en diferents nivells (complementària), la evolució de les seqüències del conflicte, tema, cas, etc. poden evolucionar cap a un escenari constructiu o destructiu, en funció del contingut intrínsec del episodis del conflicte. D’altra banda, com tot conflicte tindrà els seus moments d’escalada o desescalada, on les parts (i normalment els tercers, siguin  gaudens o no) tenen paper fonamental i la seva capacitat de construccionisme (o destruccionisme)  estarà directament relacionada amb la capacitat que tinguin de “parlar el mateix idioma” i de entendre correctament els missatges que l’altre interlocutor enviï, fet que no esdevé gens fàcil, sobretot si les parts estan predisposades (conscientment o no) o no “cedir” ni acceptar les posicions del altre.

             

Pràctica:

           La pràctica consisteix en elaborar quatre supòsit de situacions simètriques i complementàries, en les dues vessants: constructiva i destructiva.

 En el fons les nostres “subjectivitats” ens van gastar una espècie de broma, ja que aquesta, de fet, va ser una de les darreres construccions que varem fer, i penso que està fortament inspirada amb el grau de satisfacció que teníem tots plegats de la feina feta.  En el fons el esperit constructiu rau en el fet de la voluntat de seguir treballant junts i la satisfacció de la feina ben feta (asquella que no te fronteres).

 Pensem que es un gran exemple, ja que els que tenim germans sabem que aquest tipus de situacions son freqüents (no només amb la tele, sinó amb totes aquelles pertinences que poden ser objecte d’utilització per part de més d’un dels germans, des de roba, fins a les ubicacions a la cas (cadires, sofàs, etc.))

Entenem que la destructivitat de la relació rau en que genera situacions de tensió, ja que els germans es barallen i la mare s’enfada. M’agradaria ser algo més positiu, i pensar que en entorns on l’ambient i el context es bo, aquest tipus d’incidents acaben afavorint una solidaritat del tipus del “problema comú” del experiment de “La Cova dels Lladres” del matrimoni Sheriff a Oklahoma.

(Cal que pensem que fins i tot en lo negatiu hi ha coses bones).

            En aquest cas es va donar un fet curiós, el debat entre tots eles membres del grup (aquí queda palesa la realitat enriquidora del treball conjunt), ja que, a la fi varem arribar al acord de exposar-ho com un “cercle”, quan, en realitat pensem que és més una espiral, ja que la relació es pot corrompre, si el que succeeix es l’establiment d’una rutina perniciosa, on el pare cada cop ajuda més al fill, que s’arrapenja en que el pare li fa la feina, per no evolucionar en els seus estudis. O que el èxit obtingut pels “seus” treballs exigeix una major dedicació del pare per tal de no baixar “el llistó”. D’altra banda serà absolutament constructiva si l’ajut del pare serveix perquè el fill superi alguna situació de dificultat docent i això li dona seguretat al fill per, en el futur no necessitat (o fer-ho en menor grau) del ajut patern.

Per últim la relació complementaria destructiva. Aquí també varem evolucionar en funció de les aportacions de tots plegats, ja que al principi el tema era una violació, desprès va ser violència de gènere, per acabar en la gelosia, i amb un interès especial en no identificar á quin sexe pertanyia el personatge gelós, ni la víctima de la conducta gelosa. També varem tenir els més i els menys en el debat de si era una relació simètrica (tots dos partícips al mateix nivell) o si era complementària (tots dos en diferents nivells). Els arguments en favor de la simetria estaven en que en una parella tots dos ocupen posicions d’igual nivell, però la reflexió de que la gelosia no deixa de ser una forma d’agressió al altre, converteix a un dels dos en agressor i a l’altre en víctima, i aquesta realitat fa que esdevinguin tots dos a nivells extremadament diferents, amb independència de sexe, capacitat econòmica, estimació, etc.

            M’agradaria dir que, mantenint els criteris de G. Bateson opino que la construcció del cercle, i per tant la dificultat de “trencar-lo” i posar fi al tema, té el seu origen en la dificultat de comunicació entre les parts implicades, potser no de “comunicar-se”,  ja que uns diuen coses i els altres també, sinó de que una part entengui a l’altre, i aquesta comunicació “significativa” és el que manca, cal ajuntar a més, que, normalment cada part pensa que “ella” té raó... d’una forma ... objectiva....(vaja, vaja...altre cop la suposada objectivitat torna a ser el element que interfereix en la comunicació i l’entesa... potser que ens ho fem mirar... un xic de reflexió, potser?)

 

Reflexió sobre el tema :

            Com s’apuntava al final del apartat anterior penso que elements com la suposada objectivitat dels nostres posicionaments (no hem d’oblidar que aquests casos que ens poden semblar tan aliens a nosaltres, no son més que les nostres relacions) ens fa escoltar a l’altre “amb les  ostres orelles”, i el  nostre “mapa” es converteix en el “territori” real de la discussió. Cada cop queda més palesa la necessitat de “comprendre” al altre, i no des dels nostres posicionaments, sinó des dels seus. Rogers demanava un minut d’empatia, jo seria menys ambiciós i demanaria un esforç de comprensió, no cal que “em posi en la pell de l’altre” però si que el pugui escoltar amb amplitud de mires, amb òptiques d’entesa, amb el “zoom” obert i amb capacitat d’acceptació de que puc estar equivocat (de fet estem moltes més vegades equivocats que no pas tenim raó).

            Poso el tema del racisme, la por al estranger, la xenofòbia:  Al nostre país hi ha feines que la gent d’aqui, que viu prou be, no vol fer (feines de casa, repartir butà, netejar parcs, fer carreteres, etc.), per tant no ens importa que vingui gent d’altres països a fer-ho, a sobre tot sovint son tasques que queden “amagades”, i com aquell que diu, no ens embruten el paisatge... Però venen temps de crisi, i aquells llocs de treball que abans ningú volia fer, ara esdevenen “interessants”, i trobem que aquesta colla de morenos i moros els tenen ocupats... La solució és ben fàcil: Que tornin al seu país que aquí ens fan nosa....

Però que passa si canviem els cognoms i els colors de la gent, i pensem en fa 20 o 30 anys quan érem, nosaltres, els espanyols els que anàvem a Alemanya o Suïssa a fer la feina que ells no volien. O quan els refugiats catalans varen marxar a altres països (que estaven en crisi llavors) per sobreviure....

Crida l’atenció lo orgullosos que estem de que a l’Argentina, Mèxic, Brasil, Finlàndia, Austràlia, etc. hi hagi llocs on es parla el català, es ballen sardanes, i al centre cultural estan onejant les quatre barres....serem igual de respectuosos si el que es parla és àrab, ballen les seves danses, mengen cus-cus, i posen la seva bandera al centre cultural de la nostra ciutat?   On comença el racisme?   De veritat no som racistes?

Els plantejaments de Bateson ens han de fer reflexionar en la “triple realitat”, allò que tots sabem de les tres òptiques de la realitat: Hi ha la MEVA realitat (vista amb els meus ulls i escoltada amb les meves orelles, i els meus sentits), la TEVA realitat (que és la realitat del nostre interlocutor, on, en el millor dels casos,  jo miro m’esforço per ocupar el seu lloc i miro de sentir-ho com ell ho sent, veure com ell ho veu i TREURE les conclusions que crec que ell treu), i la SEVA realitat, que és mirar de fer el mateix, però ara des del lloc d’un observador equidistant a tots dos. Es pot resumir amb la dita aquella de que tothom és tres persones: “la que un es creu que és, la que els altres es pensen que és i la que és en realitat.”

Reitero els plantejament ja apuntats a alguna reflexió anterior, hem d’estar sempre amatents a enriquir-nos amb el nostre entorn, la diversitat l’hem d’aprofitar per engrandir els nostres coneixements i experiències i l’autocrítica ha de ser una eina tot sovint utilitzada per garantir-nos la responsabilitat de les nostres actuacions i conductes. No n’hi ha prou en maleir els prejudicis, cal una activitat continuada.

Escoltar als altres no es entendre’ls, voler ser empàtics no ens garanteix ser-.ho. Des de la humilitat i saber que tot sovint ens equivoquem serà la base de les relacions plaents i gratificants (per nosaltres i per la gent que ens envolta.... allò de: TODOS GANAN!!!).

Pensava acabar amb aquesta posició optimista, però cercant, ja que crec que el tema s'ho val,  he trobat un text d'Humberto Maturana que crec que ens pot ajudar a la reflexió al respecte,  Humberto Maturana diu:

            "Los problemas sociales son siempre problemas culturales, porque tienen que ver con los mundos que construimos en la convivencia. Por esto, la solución de cualquier problema social siempre pertenece al dominio de la ética, es decir, al dominio de seriedad en la acción frente a cada circunstancia que parte de aceptar la legitimidad de todo ser humano, de todo otro, en sus semejanzas y diferencias. Es la conducta de los seres humanos, ciegos ante sí mismos y el mundo en la defensa de la negación del otro, lo que ha hecho del presente humano lo que es. La salida, sin embargo, está siempre a la mano porque, a pesar de nuestra caída, todos sabemos que vivimos el mundo que vivimos, porque socialmente no queremos vivir otro.
La guerra no llega, la hacemos; la miseria no es un accidente histórico, es obra nuestra porque queremos un mundo con las ventajas antisociales que trae consigo la justificación ideológica de la competencia en la justificación de la acumulación de riqueza, mediante la generación de servidumbre bajo el pretexto de la eficacia productiva; estamos aplastados por el exceso de población porque queremos vivir sin hacernos cargo de que todos los seres humanos tenemos derecho al mismo bienestar biológico y, por lo tanto, social. En fin, afirmamos que el individuo humano se realiza en la defensa competitiva de sus intereses porque queremos vivir sin hacernos cargo del hecho que toda individualidad es social, y que sólo se realiza cuando incluye cooperativamente en sus intereses de los otros seres humanos que la sustentan.
Es posible que para muchos lectores este artículo aparezca como difícil. Sin embargo, me parece que de hecho no lo es, pues estoy seguro, que todos los lectores conocen, por su propia experiencia, la naturaleza íntima del fenómeno social, y saben que su fundamento es ético. Es decir, estoy seguro que todos los lectores saben que la naturaleza íntima del fenómeno social humano está en la aceptación y respeto por el otro que está en el centro del amor como fundamento biológico de lo social. Y, por último, estoy seguro que todos los lectores saben que la armonía social no surge de la búsqueda de lo perfecto a que invitan todas las enajenaciones ideológicas, sino de estar dispuesto a reconocer que toda negación, accidental o intencional, particular o institucional, del ser humano como lo central del fenómeno social humano, es un error ético que puede ser corregido sólo si se le quiere corregir".

Jo no ho podia haver dit millor.

 

Elias Muratet.

Pràctica 7. Psicologia Humanista -- Carl Rogers. "Pensant en els altres".

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA   7.

Treball  individual sobre

“Carl Rogers, la seva perspectiva psicològica

 i una reflexió sobre el documental “Pensant en els altres”.

Data: Desembre 2010.

Introducció:

            La psicologia humanista brolla a principis del segle XX quan de la ma de William James, apareix el que ell anomena “empirisme radical”,  quan, mitjançant el pragmatisme intenta influir en la reducció de les disputes metafísiques, esdevé un ferm defensor de posicionaments vitalistes. I entén el humanisme com un “mètode”  i reivindica la flexibilitat en descriure la riquesa de lo real, encara que es desvirtui en part l’exactitud. Per a ell els coneixements rellevants vindran determinats pels fenòmens purament humans, com ara l’amor, la creativitat, la vitalitat o l’angoixa.

            La psicologia humanista rep una forta influença de posicionaments filosòfics, com ara l’existencialisme, que posa l’accent en les experiències vitals dels individus, en la seva llibertat, en certa mesura en contra de tecnicismes científics o que pretenguin observar al esser humà con un objecte de laboratori. D’aqui en sortiran una bona part dels principis en que es fonamentarà aquesta forma d’entendre el home, d’aquesta manera, el que sigui més la suma de les parts, que les parts en sí;  la consciència i capacitat d’elecció; la intencionalitat, que queda palesa en les expressions creatives de tota mena;  la consciència, etc.  son els fonaments d’aquesta visió que podem dir que s’aixeca damunt la base de que el home es, pel damunt de tot, humà, i la serva dignitat, dignificació i els seu potencial de desenvolupament (individual i col·lectiu) son els factors determinats i determinants de la seva realitat. En aquest sentit Allport assenyala el risc de que una psicologia que cerqui objectius “científics” no malmeti, justament, el millor del home, com és la seva individualitat i l’experiència individual.

            Ja a mitjans segle XX, amb Gordon Allport, i sobretot amb Abraham Maslow i Carl Rogers es consolida la psicologia humanista que l’hem d’entendre com una psicologia que es centre en les qualitats del home, bones per definició. Com deia abans.

            Carl Rogers, considera que les pràctiques terapèutiques tenen que sorgir del propi pacient, a qui ell anomenarà “client”, aquesta teràpia no directiva es fonamenta en el convenciment de que dins d’ell mateix hi ha mitjans per l’autocompensació ja que es te una confiança absoluta en les capacitats del client i es aquest convenciment el que ocasiona el rebuig de la figura directiva per part del terapeuta.

            Per Rogers el individu neix amb una tendència realitzadora, i el que cal es no malmetre-la, ja que per sí sol (si no hi ha impediments, en la figura d’entorns insalubres) es desenvoluparà correctament, i serà reflexiva i espontània. La pertorbació podrà venir de l’existència d’entorns no apropiats, i es per això que el terapeuta ha d’acceptar al client tal com és, i les qualitats que li caldran serien, d’una banda l’empatia, per poder entendre el que li passa al client, i actuar des de l’autenticitat i amb una congruència amb els seus actes.

            Els seus plantejament van ser durament criticats des de diferents òptiques: La absència d’empirisme en les seves pràctiques, la pràctica inexistència de praxis experimentals i un subjectivisme extrem, i fins i tot, un excés d’optimisme en la persona i les seves capacitacions.

            De totes formes es indubtable l’impacte de les teories humanistes en la Societat, sobre tot en la nordamericana. A Europa la “tercera força” encapçalada per Viktor Frankl (del que em sembla que ja he parlat en alguna pràctica, i que va escriure el llibre “El hombre en busca de sentido” que tindria que ser, segons el meu criteri, d’obligada lectura), i les seves teories sobre la logoterapia (en oposició al psicoanàlisi), i la resiliència en situacions extremes, fins i tot viscudes en primera persona als camps d’extermini nazis, van significar la irrupció de la psicologia humanista al vell continent.

            

Pràctica:              Reflexió sobre el documental "Pensant en els altres":

 La societat japonesa és extremadament interessant per a nosaltres, malgrat que ens costa entendre-la en profunditat. La seva filosofia de vida dista molt de la nostra, i a mi personalment, em costa copsar-la en tota la seva amplitud.

Mentre veia el excel·lent documental no em podia treure del cap el fenomen dels “hikikomori”, i pensava com podien evolucionar aquells infants a posicions tan extremes d’autoexclusió social. Suposo que es pot pensar que els infants del documental no tenen perquè acabar així, o les noies convertir-se en una de les “kogals” actuals.

El documental posa de manifesta que es poden fer les coses “d’una altre manera” i que hi ha valors pel damunt dels coneixements, que tots els tenim i que si els sabem tractar i potenciar pot significar que acaba sortint el bo i millor de nosaltres, i, de passada, emportar-se tots aquells elements de foscor que podien haver quedat a dins nostre. Crec que és una fórmula per explicitar les bondats d’un plantejament “humanista” de la vida, i que pot tenir el seu potencial inequívoc d’incidència en les conductes de les persones que aprenen a gaudir de l’empatia de forma natural (penso que des de la naturalitat es l’única forma de poder viure empàticament).

No vull semblar que sóc negatiu, però penso que el documental no ens ensenyava d’altres aspectes que estan arrelats a la cultura japonesa. L’esforç i la capacitat de sacrifici en el tema de l’educació és molt elevat en aquell país, i estic convençut que no “totes les hores” eren de convivència harmònica, sinó que hi havia un munt d’hores d’estudi de les diferents assignatures (ara mòduls) i una important vivència de la necessitat d’unes bones (molt bones) qualificacions a les diferents matèries (ara competències). El propi documental tracta del problema que sorgeix a rel de la burla d’un company que treu males notes, fet que indica que “hi ha notes” i que n’hi ha de bones i de no tan bones...

En la cultura japonesa està molt arrelada la necessitat de ser el número 1 (en gran part sembla que el origen dels hikikomori prové d’aquesta sensació d’inutilitat si no ets el MILLOR), i per això entenc que encara té més valor la practica de l’escola estudiada, ja que es mira de reduir els efectes d’aquest “fracàs escolar” (que aquí es viu malament, però que allà pot portar al suïcidi), i valorar a cadascú per la seva real  singularitat i entendre que tots i cadascun de nosaltres som “especials, únics i irrepetibles”.

Així com el mètode de Maria Montesori (el de veritat, el dissenyat per ella com a fórmula global d’ensenyament) va significar una nova òptica des de la que enfocar l’ensenyament, penso que les pràctiques del documental ens han de fer pensar en que pretenem obtenir amb la formació i l’ensenyament, quins valors hem de potenciar, quines formes de vida volem instaurar i quins tarannàs considerem més adients pels nostres joves (que seran els nostres grans amb el temps). Penso que és una reflexió que exigeix  profunditat, ja que altres valors : competitivitat, lluita laboral,  sous alts, estar pel damunt dels altres, com es diu .... triomfar...  estan molt ben valorats.... la decisió de què volem no és fàcil ni senzilla, ja que ens tocarà renunciar a uns valors en favor dels altres... ja se sap: no es pot tenir tot.

Penso que la Societat no està preparada pel canvi que significaria la implantació d’un mètode de formació humanista. Seria envejable, però no tinc clar que sigui “suportable” en una Societat immersa en un sistema capitalista i que prima (de forma ostensible) els èxits materials i socials pel damunt dels personals i interiors...  Puc estar d’acord en que seria ideal canviar les coses, el que dubto és de la capacitat d’aconseguir realment aquest canvi sense una ....  revolució (d’alguna mena).

Elias Muratet.

Pràctica 6.- Formes de cobrir les necessitats.

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA   6.

Composició del grup:

Maria dels Àngels Hernández,  Roser Pérez  i  Elias Muratet.

Treball sobre

“Diferents formes de cobriment de les necessitats”.

Data: Desembre 2010.

Introducció:

           

            Penso que es important entendre a Abraham Maslow (novament ens trobem amb un altre jueu dins dels protagonistes del pensament modern) fills d’emigrants russos, però nascut ja als Estats Units ,el 1908 (és a dir abans de la Revolució Russa). Maslow encapçala el que ell mateix definia com la “Tercera Força”, en clar contraposició a les teories psicoanalistes i les conductistes, amb un afany de cercar  una evolució eclèctica de les dues, i desplaçant la posició del subjecte com a centre i valor de la nova psicologia. Els treballs existencialistes d’Erich Fromm si es vinculen amb el plantejaments de teràpia i cura del individu de Wilhelm Reich desemboquen en una nova forma d’entendre els mecanismes psicològics en que el home es mou.  Jo diria que la psicologia “fosca” dels psicoanàlisi i la freda del conductisme, es comença a aportar “llum” i “escalfor humana”, i es com una entrada d’aire fresc.

La Contracultura, en la seva mesura cultural va impactar en la psicologia amb l’aparició dels posicionaments humanistes abans resumits,  el que dirigeix les passes d’aquesta branca del coneixement cap a un nou objectiu, ja no ens preguntem per les angoixes, ni les conductes, ens preguntem QUI, i que SENT aquest qui. Les respostes a les preguntes posen de relleu que hi ha fenòmens que provoquen els actes, conductes i  formes de ser i pensar. A partir d’aquesta òptica esdevindrà evident que les motivacions (internes i externes) prenen un paper determinant. Les necessitats i els objectius “vitals” agafen una configuració transcendental i que serveix per entendre moltes de les coses que passen al mon i en concret als humans.

Friedrich Nietzsche va dir: “Aquell que té un “perquè” viure, es pot enfrontar a tots els “coms” “. La frase, que va ser adoptada per Viktor Frankl en el seu famós “L’home a la recerca del sentit” referint-se al periple de les víctimes dels camps de genocidi nazis,  te a veure amb el tema de les necessitats, ja que, en certa mesura parla de les necessitats no directament fisiològiques, i la capacitat de “sofriment” i de saber superar mancances extremes. Abraham Maslow construeix la seva famosa piràmide en que jerarquitza les necessitats, i, en principi, estableix que cal anar cobrint-les per tal d’anar pujar en l’estratificació de les mateixes, i la capacitat de satisfacció (felicitat) estarà en directa relació amb les fites assolides. Sota aquesta perspectiva situa a la base les necessitats fisiològiques,tals com la respiració o l’alimentació. Les següents necessitats, que composen el segon nivell, ho son en l’ordre de la seguretat, tan de la integritat física i emocional, com de l’estabilitat laboral, la salut, les propietats, etc. La tercera jerarquia està constituïda per les relacions d’afiliació així aquí hi tindrem, l’amistat, els vincles afectius, la relació de parella, etc. Ja en el quart nivell s’hi troba el reconeixement, tant propi com de la comunitat, i la confiança, el respecte o els èxits professionals, personals, etc. emmarcat en la funció social del subjecte. En el cim de la piràmide està l’autorealització, és quan l’individu assoleix l’acceptació dels fets i des de resolució dels problemes i la seva creativitat es capaç de projectar més enllà el bo i millor d’ell mateix, obtenint una satisfacció plena tant en l’ordre individual com col·lectiu. Aquest darrer punt es  alhora el cobriment d’una necessitat i la obtenció de satisfacció personal.

Penso que, amb Maslow i la psicologia humanista, per fi la psicologia pren partit per la positivitat i la creença en l’home, i la seva recerca s’encamina cap a l’assoliment de la felicitat de viure, per això al principi parlava de l’aire fresc.

Pràctica:

La pràctica consistia en trobar tres alternatives, una de constructiva, una segona de destructiva i la tercera fallida, a les diferents necessitats de cada un dels diferents nivells de la piràmide d’Abraham  Maslow.

Del debat del grup han sortit les següents proposicions:

Respecta  a les necessitats Fisiològiques, les hem relacionat amb el menjar:

Una posició Constructiva seria: Muntar un hortet a casa, i així, per una banda tenir menjar sa i fresc i per l’altre, fins i tot fer un xic d’exercici. Per nosaltres seria un avantatge i per la resta de la gent no significa cap perjudici.

Una alternativa Destructiva seria: Robar el menjar.

Una actitud  Fallida: enganyar el cos mitjançant el consum d'alguna substància (droga, per exemple),  per a no tenir la sensació de gana, però amb això no s’elimina la gana, només s’emmascara.

Respecta als aspectes de segon nivell, hem agafat el tema de la Seguretat, però en el tema concret de la Necessitat de Seguretat en la Salut.

Pensem que una actitud Constructiva seria fer una vida sana, acompanyar-la d’una dieta mediterrània i natural i fer esport, moderadament.

Una posició Destructiva: Seria automedicar-se, entenem que tal fet pressuposa que es fa sense control mèdic, i amb un suposat autoconeixement del que ens podem prendre, fet que tot sovint només serveix per guarir el símptoma del moment (mal de cap, per exemple) però que pot desencadenar altres problemes, fins i tot més greus, com seria el cas de consums de determinats medicaments o productes en estat de gestació, situació que potser encara no detectada per la futura mare.

Una conducta que desenvoluparia una actitud Fallida seria: Portar una vida poc assenyada (des del punt de vista de la salut), però recórrer al metge tot sovint per a comprovar que no es pateix cap malaltia. (Com exemple podria ser portar una vida molt activa de relacions, sense mesures de prevenció, però fer-se sovint anàlisis del VIH)

En relació al tercer nivell de la piràmide (i perquè en diuen piràmide si és un triangle...????), hem volgut tractar el tema de la relació sentimental de parella:

Després d’un cert debat sobre com s’ha d’estimar al altre, hem conclòs que una fórmula Constructiva (de fet la conclusió a la que hem arribat és de que és LA FÒRMULA): Estimar, i que aquesta manera d'estimar-se sigui recíproca entre un i l'altre, compresa i sentida per tots dos de forma que rebin tan com donin, i es sentin plenament estimats i estimants.

Hem arribar a la conclusió que una situació Destructiva (i potser freqüent) és: Menystenir-se, autodespreciar-se i subvalorar-se amb l'objectiu de fer feliç a l'altre.

Hem arribat al plantejament que una opció que condueix a la Fallida: Consisteix en renegar (en el sentit de no reconèixer) i no acceptar les pròpies inclinacions sexuals. Ja que amb aquesta conducta esdevé inviable la relació sentimental en parella.  

Pel que fa al quart nivell, relatiu a la pròpia Autoestima, hem agafat com a referència el propi Respecte, és a dir el respecte a un mateix (que vinculem, de forma inseparable amb el respecta als altres).

Opinem que una actitud que cal prendre i que és Constructiva consisteix en: Tenir consciència de que tenim prejudicis i lluitar per superar-los, amb una actitud de constant autocrítica per detectar-los, i amb el ferm propòsit d’eradicar-los.

Hem pensat que una actuació Destructiva consisteix en: Aconseguir el respecte mentint, venent a l'altre una idea d’un mateix que no es correspon amb la realitat (pensem que passa en alguns casos, com ara : la imatge que d’ells mateixos venen alguns famosos, o alguns polítics...).  Hem parlat de la dita que diu: “Qui sols cerca el aplaudiment dels altres, posa la seva felicitat en mans alienes”. Pensem que no condueix en lloc el fet de fer-se passar per una cosa que no s’és. També podríem utilitzar aquella frase de ..... de “Es pot enganyar a molts durant poc temps, es pot enganyar a pocs durant molt de temps, però no es pot enganyar a molts durant molt de temps”  (Casos vivents: Millet, Bush, Aznar.... etc.).

Una actuació que en principi pensaven com a destructiva, però que ens hem adonat que es Fallida consisteix en: Confondre que et tinguin respecte amb que et tinguin por (com pot ser el cas d’apallissar als companys de classe per “guanyar-se” el seu respecte, ja que el que NO S’OBTÉ es, justament, el seu respecte.)

Pel que fa al cim de la piràmide de Abraham Maslov, que consisteix en la Autorealització, hem pensat que si de veritat s’aconsegueix la autorealització (plena) es incompatible amb ocasionar lesions a un mateix o a d’altres. En el procés d’elucubracions, hem valorat que, tal vegada, la dita autorrealització  pot tenir connotacions culturals o espirituals (com deia Maslov) que permetin trobar alguna actitud d’aquesta mena, vinculada a fanatismes o idees que es considerin pel damunt d’altres valors. Opinem que el tema es força discutible i potser caldria un debat més en profunditat per obtenir o acostar-nos a conclusions més meditades. Recordo que quan hem arribat a aquest punt gairebé tenim 20 minuts per resoldre els tres darrers enigmes, i al final encara ens ha tocat tancar-los sense acabar els debats. Llàstima, estava força interessant.

De totes formes hem elaborat les tres respostes.

L’alternativa Constructiva aniria en l’ordre de: Obtenir la plenitud de la teva vida mitjançant l'entrega als demés i més necessitats, com va fer per exemple la Mare Teresa de Calcuta, o Vicenç Ferrer.

Opinem que una posició Destructiva consistiria en la : Defensa de posicions fanàtiques mitjançant la lluita armada, posant com exemple als terroristes suïcides que pensen (creuen) que amb la seva immolació els serà donat el paradís (per aquests mèrits assolits justament amb el seu sacrifici). En la creença és on radica la dificultat de considerar-ho com a destructiu o no.  En el fons és similar al cas d’acabar amb una guerra de cop... tirant dues bombes atòmiques sobre ciutats indefenses, plenes de civils innocents... Vaig tenir un professor de criminologia que deia que si les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki les haguessin tirar els nazis sobre dues ciutats angleses o nordamericanes, la màxima imputació dels judicis de Nuremberg hagués estat aquesta fita, clarament com a crims –reiterats- contra la humanitat (sens cap dubte.... a menys que els càrrecs tinguin que estar presentats contra els vencedors, llavors ja no hi ha crim...sinó una actuació excel·lent i “humanitària” per posar fi a la guerra... fins i tot se’ls ha de felicitar pels fets !!!).

El tema ha estat molt complexa ja que algú, al principi,  proposava la figura del “Che”... per a mi la lluita revolucionaria del Comandante “Che” Guevara té unes connotacions particulars. Al sentir la paraula “El Che” m’ha vingut com un  tret, a la ment, la foto de primera plana de La Vanguardia d’aquell octubre del 60 i pico (de fet seixanta i molts, suposo que va ser 67 ó 68, abans del 69 segur, que és quan es va arribar a la Lluna), que portava el seu cos nu,  acribillat a trets, amb la cara girada cap a la dreta i els ulls esmaperduts.... recordo que em vaig negar durant molt de temps a acceptar que els soldats bolivians haguessin pogut matar al “Che” a la “Sierra”, i volia creure que era un muntatge dels iankis... per sort la conversa ha anat cap a altres formes de violència. Estic un xic decebut perquè no he estat capaç de fer valer que en aquelles èpoques les posicions revolucionaries no les puc qualificar de “destructives” ....

Pensem que el que seria un intent com a pràctica Fallida, com ara: Cercar la plenitud de la teva vida a partir del reconeixement de l'altre, i amb uns objectius egoistes, per obtenir-ne un profit (seria el cas dels “pelotazos”).

Reflexió:

            La pràctica ha estat molt interessant, el conjunt de valoracions enriquidor i ha implicat una certa avaluació de solucions sobre les que cal meditar.

Aquesta pràctica m’ha costat més d’acabar que les altres, per un motiu significatiu.

Fins ara era evident que hi havia una “solució bona” com també ho sembla en aquesta pràctica, doncs davant d’una triple alternativa de : constructiva, destructiva o fallida, és clara la posició “positiva”.  Però, si això es tan fàcil, perquè tot sovint utilitzem solucions “no constructives”??

Si un s’agafa la pràctica com “el que cal plantejar” esdevé fàcil... fins i tot diria que massa fàcil (i això, les coses “massa fàcils”, sempre m’ha posat en alerta). Però si reflexionem sobre les posicions que apliquem al NOSTRES problemes i les NOSTRES necessitats, queda palès que en molt poques ocasions utilitzem el que “teòricament” seria la solució constructiva. Potser la menció al “Che” feta per la companya és la que m’ha portat a una reflexió profunda i seriosa: “Era destructiva la solució revolucionaria del “Che” davant de les misèries de l’Amèrica llatina del moment?? Molts de nosaltres “somiàvem” en ser com l’Ernesto... érem “destructius”?  Suposo que en el fons podem recórrer al subterfugi fàcil de justificar la violència per la terrible impunitat que hi havia en la lluita del moment “a l’altre costat” i que les polítiques governamentals de la zona no deixaven més alternativa que la lluita armada. L’assalt a la Casa de la Moneda el 11 de setembre del 73, i el record del “Camarada Presidente” Salvador Allende Gossens morint per les seves idees, i pel seu país, fent front, metralleta en ma, als feixistes finançats pel “germà gran del nord” (a qualsevol cosa se li diu germà), no puc (em nego a)  considerar-ho com una solució “destructiva” al problema...

Penso que em cal una reflexió més profunda, i el camí (que ara com ara m’agradaria prendre) de renegar de que les solucions constructives han de ser les bones, penso que exigeix una meditació profunda, perquè malgrat que els temps han canviat, espero que no hagin canviat tant com per fer-nos creure que els aspectes d’aquella època ja han estat superats, perquè com va dir el filòsof espanyol Jorge Agustin Nicolás Ruiz de Santayana  “qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la”....

Elias Muratet.