Practica 2.

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA 2.

Composició el Equip de Treball:

Marta Gironella,  Oriol Larre  i  Elias Muratet.

Treball sobre

 “Com fer perdre la por al autobús en 10 fases”.

Data: Octubre 2010.

Introducció:

Abans d’entrar a aprofundir en les fases o passos que calia establir per tal de recórrer el trajecte de apaivagar la por a agafar el autobús, motivat per la mala experiència vista d’un accident d’autobús, hem pensat que seria bona idea de fer una reflexió sobre els fets en general, de tal manera que opinem que el disseny tindria que iniciar-se en quelcom que li resultés agradable, com ara una joguina, que, segurament barrejada amb les altres ens permetés un acostament pacífic al tema del autobús, per, posteriorment, i  a ser possible amb l’ajut de la joguina inicial, anar encetant una camí que tindria que concloure amb el pas 10 que seria que el infant pogués fer  un trajecte amb un autobús, sense l’ajut ni la companyia de ningú, i sense que això li signifiqués cap tipus d’angoixa.

De fet els grans trets serien: Acostament a la figura del vehicle. Que s’adonés de les funcionalitats positives per a ell. Que verifiqués la manca de riscos i perills, primer per altres i després per a ell mateix, per, finalment, poder fer un trajecte, primer curt i en companyia, desprès llarg i en companyia i finalment sol.

Nosaltres hem considerat important que no es passés a la fase següent sense haver superat, amb èxit, i de forma consolidada la fase anterior. Pensem que cal esvair les pors de cada fase  com a substrat imprescindible per la següent.  Per últim cal dir que un cop elaborat el projecte, hem valorat que seria bo de tenir un Pla “B”, per posar-lo en pràctica en cas de que alguna de les fases esdevingués insuperable,  per bé que consideràvem que si el projecte es fa amb la necessària paciència i amb una aportació de suport i carinyo important, tindria que ser suficient per tal d’arribar a bon port. Altrament cal fer una previsió de la cronologia en l’aplicació de cada fase, i, com dèiem al principi, no encetar la següent fase sense una correcta consolidació de l’anterior. Pensem que un pas en fals ens faria perdre molt del que ja havíem guanyat, per això ens cal estar molt al aguait de les reaccions del infant i fer-ho amb el “tempo” escaient.

Les 10 Fases.

Les 10 fases o passes serien:

1.- La compra d’una joguina (si pot ser entre d’altres) que sigui un autobús (o el més similar possible), intentant que als 7 anys en el joc simbòlic introdueixi ell mateix aquesta figura en el seu temps lúdic.

2.- Que jugui amb el autobús abans comprat.

3.- Fer-li imaginar que ell puja a aquest autobús, com els seus ninos pugen al de joguina, i que no té perquè passar res de dolent.

4.- Aprofitar d’anar al carrer per que s’adoni de que hi circulen molts autobusos (no com a la Facultat que son cars de veure i hi passen molt poc sovint), i que formen part de la naturalitat dels desplaçaments de la gent i que són importants pel bé de tots plegats, ja que redueixen la contaminació i ajuden a la cura del medi ambient, i és una forma força adient de desplaçament. A més tenen uns colorets animats i molt agradables. Seria adient que dins dels autobusos hi reconegui gent coneguda o estimada per a ell, que hi viatja feliçment.

5.- Remarcar, a casa, la funcionalitat positiva del transport públic, ja que permet anar a llocs on a ell li agradaria anar, com ara el zoo, o al parc d’atraccions, o a casa dels amics. Que és un transport important per a tothom, ja que és el menys contaminant i que evita aquestes aglomeracions de cotxes als carrers, que és ràpid i funcional. Que s’hi fan coses molt interessants: els marquen els bitllets amb una màquina que fa sorollets, que hi ha botons per demanar les parades que encenen llumetes, etc.  El missatge ha de ser que els autobusos són importants per tothom, inclòs ell.  Aclarir-li tots els dubtes que pugui tenir sobre els autobusos. NO MENTIR-LI MAI. Si pregunta pels accidents, dir que tothom pot tenir accidents, però que els autobusos són dels vehicles més segurs que hi ha.

6.- Anar amb ell i fer-lo pujar i baixar del autobús sense que es tanquin les portes ni que circuli, si pogués estar aturat, millor. I ensenyar-li que no pot haver cap perill en aquest vehicle. Dir-li clarament que “avui NO anirem amb l’autobús”, que només volem que el conegui millor, per dins. Seria bo d’entrar per un costat i sortir-ne per l’altre. Ja que el objectiu no és que “vagi” amb autobús, sinó que conegui millor les seves particularitats. Seria interessant que ell fes preguntes sobre coses de dins del autobús, o fer-li nosaltres comentaris, com ara lo grans que son les finestres en comparació amb les del nostre cotxe, o el volant tan gran que te el xofer, o les rodes immenses que té, tot allò que pot fer “xulo” el vehicle als seus ulls. Seria important poder repetir varis cops aquesta fase, fins que ell es mogui amb desimboltura pel interior del vehicle.

7.- Un cop superat el pas anterior, mirar d’entrar amb ell al autobús, que tanqui les portes i que arrenqui, però que no circuli. Fer-lo assentar i que es trobi còmode al interior. També repetiríem aquesta fase tants cops com calgui fins que ell s’hi trobi bé.

8.- Pujar al autobús i fer una parada acompanyat. Mirar de fer el trajecte fins a algun lloc del seu interès (el zoo, per exemple), però de parada en parada. Si se li fa massa dur, tornar a casa xino-xano. Repetir l’experiència, de parada en parada, si és possible fins a assolir la arribada al zoo, però sense forçar-lo. La tornada fer el mateix. Repetir aquesta fase tantes vegades com calgui fins que ell s’hi senti còmode.

9.- Fer el trajecte seguit, de casa al zoo, amb la nostra companyia. Repetir varis cops, fins a proposar-li a ell si es veu en cor de fer el trajecte tot sol. Repetir el procés tantes vegades com calgui.

10.- Quan ell faci el viatge tot sol, que seria el pas 10, seria interessant que “per casualitat” es trobés algun parent o amic o conegut (amb qui ell hi tingui confiança), que el pugui estimular en “lo gran que ja és, que ja va tot sol amb l’autobús”, i que, en certa mesura, li faci companyia. (I al mateix temps ens serveix per garantir-nos que intervindrà en ajut del infant si en el viatge es produeix cap crisi).

Aquestes serien les 10 fases que dissenyaríem per superar la fòbia als desplaçaments en bus.

Com dèiem abans, caldria tenir opcions alternatives en cas de que en alguna fase el procés resultés massa dur per a ell, en aquest cas caldria cercar un conjunt de subfases per vorejar el problema i reincorporar-nos d’una altre manera a la resta del procés.

Reflexió vinculada a la classe:

La pràctica està vinculada al que hem estat parlant a classe. Fa esment a les activitats de Mary Cover Jones, i la seva activitat en eliminar pors en infants. El seu experiment amb el petit Peter es va desenvolupar de la manera següent (si no vaig errat): Al petit Peter se li havia incorporat la por a un conill, fruit de les activitats del Dr. John Broadus Watson (de qui la Mary Cover Jones era, anteriorment, ajudant). La por li havia estat instaurada amb pràctiques conductistes. La fórmula utilitzada per la Mary per eliminar-la va ser de col·locat un conill dins d’una gàbia (prou lluny) al mateix temps que es donava de menjar al petit Peter, primer, com deia, molt lluny, per després, a poc a poc anar acostant la gàbia fins a estar a tocar del petit Peter, de tal forma que la vinculació de la presencia del conill es relacionava amb la conducta agradable del menjar, i d’aquesta forma va eliminar la por. (Ho he resumit molt, però suposo que s’entén el procés).

La idea és d’introduir elements de reforç positius aplegats amb la presència dels elements de por que volem esvair.

Per això el nostre primer objectiu ha estat introduir la imatge (real o simbòlica) del autobús dins del entorn d’allò més agradable pel infant, com es el cas del joc.

Els passos següents van orientats en el sentit de anar fent més palesa la realitat del que genera por, però sempre vinculats a elements que li agradin i envoltat de un ambient i presències que li generin seguretat. L’element de por ha de tenir una posició secundària i anar guanyant protagonisme paulatinament.

Cada cop la presència del element al que es té por serà més propera, però si ho hem vinculat correctament aquest trajecte s’anirà fent sense la por, amb desimboltura.

Penso que en el procés és molt important el grau de sinceritat, per això en cap cas s’ha de mentir ni enganyar al infant. La pèrdua de confiança trencaria completament el treball, possiblement de forma irremeiable, potser en tot cas es podria tornar a començar per una altre persona. Hem de recordar aquella dita de Frederic Nietzsche: “El que em preocupa no és que m’hagis mentit, sinó que d’ara en endavant no podré creure mai més en tu”., o com un diu un proverbi jueu: “Amb una mentida es pot anar molt lluny, però no es pot tornar...”.  Li hem d’exposar, per tant, la realitat, però això no impedeix que pugui tenir una decoració (el més real possible) de coses bones, ja que, com a psicòlegs, potser una important tasca a desenvolupar serà saber entreveure tot el de bo que hi ha en tot el que passa (tant a nosaltres com als altres), sigui bo o dolent.

Les 10 passes estan ordenades en el sentit del que deia abans: procurar un acostament lent al objecte de por, ha de ser lent, però segur i continuat, i en cada passa, acompanyar a l’assoliment amb reforços positius (joc, anar al zoo, autoestima d’ell mateix, cura del medi ambient, joia i alegria, companyia, etc. etc.). No ens hem de decebre si en algun punt hi ha un entrebanc, ja som prou grandets per saber que a voltes cal una passa enrere per fer un salt endavant (passa en tots els tipus d’aprenentatge), i també hem de ser prou assenyats per adonar-nos si en algun moment el pas que proposem supera les possibilitats, per això recomanàvem el tenir un pla “B” per si es produeix alguna aturada inesperada o l’aparició d’un entrebanc sobtat (sempre poden aparèixer fets inesperats... però si els “esperem” ja no ho seran tant, d’inesperats...).

No hem de creure cegament en res, ni en el conductisme, ni els excel·lents resultats de tot plegat. El que hem de fer confiança és la nostra predisposició i a la convicció d’estar treballant en la direcció encertada, però al mateix temps, estar oberts a tots tipus de crítiques i suggeriments. Sempre apareix quelcom de nou que és millor que tot lo anterior... (i, possiblement, pitjor que el proper que vindrà).

Elias Muratet.

PRÀCTICA SOBRE INTROSPECCIÓ

PRÀCTICA FETA A CLASSE SOBRE CONCENTRACIÓ INTROSPECTIVA.

            La tasca ha consistit en intentar mirar-se a dintre con si fóssim un observador extern. La pràctica s’ha fet a classe durant un termini de 10 minuts.

            Per tal de fer el que se’ns ha encomanat, he tancat els ulls i, m’he quedat completament aturat, he intentat allunyar-me, per mirar de deixar de pensar en res i poder analitzar els fets, o si més no visualitzar-los.

            Després d’una estona on gairebé m’adormo, he notat que, d’una picada que tenia a la ma (d’algun insecte) i que m’he estat rascant tot el dia, fluïa una coïssor des de la ma que ha anat pujant fins a l’espatlla. Malgrat que sentia que era una coïssor que tindria que haver estat emprenyadora, no sentia cap necessitat de rascar-me, ni ho vivia com quelcom de dolorós, més aviat com una molèstia o un pessigolleig.

            De mica en mica la coïssor ha anat baixant i retornant des de l’espatlla fins al mateix punt de la ma d’on havia nascut la molèstia (la picada). M’he adonat que era una fórmula més adient que rascar-me per acabar amb el mal, i això m’ha fet gràcia. I m’he sentit com alleujat. He pensat si tal com havia apaivagat aquest dolor no ho podria aplicar a d’altre tipus de dolors. He deixat la ment en blanc, o gairebé.

            A la poca estona una veu femenina, que provenia de la filera de davant, ha dit “estic tota suada” (o quelcom així), i això m’ha fet pensar en la meva temperatura corporal, i amb sorpresa, ja que no me’n havia adonat, he sentit que tenia tot el cos com escalfat, com quan incubes una malaltia, i amb una forta picor als ulls, que mantenia tancats sense esforç. Ho he viscut de forma desagradable, i, a partir d’aquell moment, no he pogut tornar al estat anterior de pensar que em veia des de fora.

            El diumenge immediatament anterior havia guardar un minut de silenci en un acte social com a commemoració ala desaparició sobtada d’una companya, i recordo que se’m va fer molt llarg aquell minut del que jo vaig ser precisament l’encarregat de comptar. Ara pensava que deu minuts serien extremadament llargs, de fet el pensament va volar cap a ella, amb una barreja del neguit de la seva absència i la joia del seu record.

            El temps se m’ha fet especialment llarg a partir d’aquest episodi, com si tingués un desig o una necessitat peremptòria de que acabessin els deu minuts, sensació que abans no tenia, i que, fins aquell moment era més aviat agradable.

            La sensació de poder adormir-me ja no la he tingut més. Més aviat era com d’intranquil·litat, encara que no sé el perquè.

Conclusió

            Crec que la pràctica científica no radica només en practicar observacions sinó fer-ho seguint una metodologia determinada, i tinc un xic la sensació de que estem tastant quelcom sense saber-ne el contingut.

            No només poden ser observacions, cal un procés de construcció seguint unes pautes encaminades i amb una metodologia concreta, partint d’hipòtesis i sobre un marc estudiat, establert i planificat. Vaja, un camí que recórrer, no un viatge de plaer per les rodalies.

            Tinc la sensació que la introspecció és una activitat que contra més la practiques més fàcil deu esdevenir obtenir-ne resultats, el que ja no tinc tant clar és si aquests resultats van encaminats a un major coneixement propi o una revisió de fets vistos des de una nova perspectiva, una mica com una experiència de física quàntica, però feta sobre vivències mentals anteriors. En cap moment em vaig plantejar d’anar al passat, sinó de deixar fluir el present, anar endavant, per dir-ho així.

La veritat es que l’experiència no em va satisfer.