Pràctica 7. Psicologia Humanista -- Carl Rogers. "Pensant en els altres".

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA   7.

Treball  individual sobre

“Carl Rogers, la seva perspectiva psicològica

 i una reflexió sobre el documental “Pensant en els altres”.

Data: Desembre 2010.

Introducció:

            La psicologia humanista brolla a principis del segle XX quan de la ma de William James, apareix el que ell anomena “empirisme radical”,  quan, mitjançant el pragmatisme intenta influir en la reducció de les disputes metafísiques, esdevé un ferm defensor de posicionaments vitalistes. I entén el humanisme com un “mètode”  i reivindica la flexibilitat en descriure la riquesa de lo real, encara que es desvirtui en part l’exactitud. Per a ell els coneixements rellevants vindran determinats pels fenòmens purament humans, com ara l’amor, la creativitat, la vitalitat o l’angoixa.

            La psicologia humanista rep una forta influença de posicionaments filosòfics, com ara l’existencialisme, que posa l’accent en les experiències vitals dels individus, en la seva llibertat, en certa mesura en contra de tecnicismes científics o que pretenguin observar al esser humà con un objecte de laboratori. D’aqui en sortiran una bona part dels principis en que es fonamentarà aquesta forma d’entendre el home, d’aquesta manera, el que sigui més la suma de les parts, que les parts en sí;  la consciència i capacitat d’elecció; la intencionalitat, que queda palesa en les expressions creatives de tota mena;  la consciència, etc.  son els fonaments d’aquesta visió que podem dir que s’aixeca damunt la base de que el home es, pel damunt de tot, humà, i la serva dignitat, dignificació i els seu potencial de desenvolupament (individual i col·lectiu) son els factors determinats i determinants de la seva realitat. En aquest sentit Allport assenyala el risc de que una psicologia que cerqui objectius “científics” no malmeti, justament, el millor del home, com és la seva individualitat i l’experiència individual.

            Ja a mitjans segle XX, amb Gordon Allport, i sobretot amb Abraham Maslow i Carl Rogers es consolida la psicologia humanista que l’hem d’entendre com una psicologia que es centre en les qualitats del home, bones per definició. Com deia abans.

            Carl Rogers, considera que les pràctiques terapèutiques tenen que sorgir del propi pacient, a qui ell anomenarà “client”, aquesta teràpia no directiva es fonamenta en el convenciment de que dins d’ell mateix hi ha mitjans per l’autocompensació ja que es te una confiança absoluta en les capacitats del client i es aquest convenciment el que ocasiona el rebuig de la figura directiva per part del terapeuta.

            Per Rogers el individu neix amb una tendència realitzadora, i el que cal es no malmetre-la, ja que per sí sol (si no hi ha impediments, en la figura d’entorns insalubres) es desenvoluparà correctament, i serà reflexiva i espontània. La pertorbació podrà venir de l’existència d’entorns no apropiats, i es per això que el terapeuta ha d’acceptar al client tal com és, i les qualitats que li caldran serien, d’una banda l’empatia, per poder entendre el que li passa al client, i actuar des de l’autenticitat i amb una congruència amb els seus actes.

            Els seus plantejament van ser durament criticats des de diferents òptiques: La absència d’empirisme en les seves pràctiques, la pràctica inexistència de praxis experimentals i un subjectivisme extrem, i fins i tot, un excés d’optimisme en la persona i les seves capacitacions.

            De totes formes es indubtable l’impacte de les teories humanistes en la Societat, sobre tot en la nordamericana. A Europa la “tercera força” encapçalada per Viktor Frankl (del que em sembla que ja he parlat en alguna pràctica, i que va escriure el llibre “El hombre en busca de sentido” que tindria que ser, segons el meu criteri, d’obligada lectura), i les seves teories sobre la logoterapia (en oposició al psicoanàlisi), i la resiliència en situacions extremes, fins i tot viscudes en primera persona als camps d’extermini nazis, van significar la irrupció de la psicologia humanista al vell continent.

            

Pràctica:              Reflexió sobre el documental "Pensant en els altres":

 La societat japonesa és extremadament interessant per a nosaltres, malgrat que ens costa entendre-la en profunditat. La seva filosofia de vida dista molt de la nostra, i a mi personalment, em costa copsar-la en tota la seva amplitud.

Mentre veia el excel·lent documental no em podia treure del cap el fenomen dels “hikikomori”, i pensava com podien evolucionar aquells infants a posicions tan extremes d’autoexclusió social. Suposo que es pot pensar que els infants del documental no tenen perquè acabar així, o les noies convertir-se en una de les “kogals” actuals.

El documental posa de manifesta que es poden fer les coses “d’una altre manera” i que hi ha valors pel damunt dels coneixements, que tots els tenim i que si els sabem tractar i potenciar pot significar que acaba sortint el bo i millor de nosaltres, i, de passada, emportar-se tots aquells elements de foscor que podien haver quedat a dins nostre. Crec que és una fórmula per explicitar les bondats d’un plantejament “humanista” de la vida, i que pot tenir el seu potencial inequívoc d’incidència en les conductes de les persones que aprenen a gaudir de l’empatia de forma natural (penso que des de la naturalitat es l’única forma de poder viure empàticament).

No vull semblar que sóc negatiu, però penso que el documental no ens ensenyava d’altres aspectes que estan arrelats a la cultura japonesa. L’esforç i la capacitat de sacrifici en el tema de l’educació és molt elevat en aquell país, i estic convençut que no “totes les hores” eren de convivència harmònica, sinó que hi havia un munt d’hores d’estudi de les diferents assignatures (ara mòduls) i una important vivència de la necessitat d’unes bones (molt bones) qualificacions a les diferents matèries (ara competències). El propi documental tracta del problema que sorgeix a rel de la burla d’un company que treu males notes, fet que indica que “hi ha notes” i que n’hi ha de bones i de no tan bones...

En la cultura japonesa està molt arrelada la necessitat de ser el número 1 (en gran part sembla que el origen dels hikikomori prové d’aquesta sensació d’inutilitat si no ets el MILLOR), i per això entenc que encara té més valor la practica de l’escola estudiada, ja que es mira de reduir els efectes d’aquest “fracàs escolar” (que aquí es viu malament, però que allà pot portar al suïcidi), i valorar a cadascú per la seva real  singularitat i entendre que tots i cadascun de nosaltres som “especials, únics i irrepetibles”.

Així com el mètode de Maria Montesori (el de veritat, el dissenyat per ella com a fórmula global d’ensenyament) va significar una nova òptica des de la que enfocar l’ensenyament, penso que les pràctiques del documental ens han de fer pensar en que pretenem obtenir amb la formació i l’ensenyament, quins valors hem de potenciar, quines formes de vida volem instaurar i quins tarannàs considerem més adients pels nostres joves (que seran els nostres grans amb el temps). Penso que és una reflexió que exigeix  profunditat, ja que altres valors : competitivitat, lluita laboral,  sous alts, estar pel damunt dels altres, com es diu .... triomfar...  estan molt ben valorats.... la decisió de què volem no és fàcil ni senzilla, ja que ens tocarà renunciar a uns valors en favor dels altres... ja se sap: no es pot tenir tot.

Penso que la Societat no està preparada pel canvi que significaria la implantació d’un mètode de formació humanista. Seria envejable, però no tinc clar que sigui “suportable” en una Societat immersa en un sistema capitalista i que prima (de forma ostensible) els èxits materials i socials pel damunt dels personals i interiors...  Puc estar d’acord en que seria ideal canviar les coses, el que dubto és de la capacitat d’aconseguir realment aquest canvi sense una ....  revolució (d’alguna mena).

Elias Muratet.

Pràctica 6.- Formes de cobrir les necessitats.

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA   6.

Composició del grup:

Maria dels Àngels Hernández,  Roser Pérez  i  Elias Muratet.

Treball sobre

“Diferents formes de cobriment de les necessitats”.

Data: Desembre 2010.

Introducció:

           

            Penso que es important entendre a Abraham Maslow (novament ens trobem amb un altre jueu dins dels protagonistes del pensament modern) fills d’emigrants russos, però nascut ja als Estats Units ,el 1908 (és a dir abans de la Revolució Russa). Maslow encapçala el que ell mateix definia com la “Tercera Força”, en clar contraposició a les teories psicoanalistes i les conductistes, amb un afany de cercar  una evolució eclèctica de les dues, i desplaçant la posició del subjecte com a centre i valor de la nova psicologia. Els treballs existencialistes d’Erich Fromm si es vinculen amb el plantejaments de teràpia i cura del individu de Wilhelm Reich desemboquen en una nova forma d’entendre els mecanismes psicològics en que el home es mou.  Jo diria que la psicologia “fosca” dels psicoanàlisi i la freda del conductisme, es comença a aportar “llum” i “escalfor humana”, i es com una entrada d’aire fresc.

La Contracultura, en la seva mesura cultural va impactar en la psicologia amb l’aparició dels posicionaments humanistes abans resumits,  el que dirigeix les passes d’aquesta branca del coneixement cap a un nou objectiu, ja no ens preguntem per les angoixes, ni les conductes, ens preguntem QUI, i que SENT aquest qui. Les respostes a les preguntes posen de relleu que hi ha fenòmens que provoquen els actes, conductes i  formes de ser i pensar. A partir d’aquesta òptica esdevindrà evident que les motivacions (internes i externes) prenen un paper determinant. Les necessitats i els objectius “vitals” agafen una configuració transcendental i que serveix per entendre moltes de les coses que passen al mon i en concret als humans.

Friedrich Nietzsche va dir: “Aquell que té un “perquè” viure, es pot enfrontar a tots els “coms” “. La frase, que va ser adoptada per Viktor Frankl en el seu famós “L’home a la recerca del sentit” referint-se al periple de les víctimes dels camps de genocidi nazis,  te a veure amb el tema de les necessitats, ja que, en certa mesura parla de les necessitats no directament fisiològiques, i la capacitat de “sofriment” i de saber superar mancances extremes. Abraham Maslow construeix la seva famosa piràmide en que jerarquitza les necessitats, i, en principi, estableix que cal anar cobrint-les per tal d’anar pujar en l’estratificació de les mateixes, i la capacitat de satisfacció (felicitat) estarà en directa relació amb les fites assolides. Sota aquesta perspectiva situa a la base les necessitats fisiològiques,tals com la respiració o l’alimentació. Les següents necessitats, que composen el segon nivell, ho son en l’ordre de la seguretat, tan de la integritat física i emocional, com de l’estabilitat laboral, la salut, les propietats, etc. La tercera jerarquia està constituïda per les relacions d’afiliació així aquí hi tindrem, l’amistat, els vincles afectius, la relació de parella, etc. Ja en el quart nivell s’hi troba el reconeixement, tant propi com de la comunitat, i la confiança, el respecte o els èxits professionals, personals, etc. emmarcat en la funció social del subjecte. En el cim de la piràmide està l’autorealització, és quan l’individu assoleix l’acceptació dels fets i des de resolució dels problemes i la seva creativitat es capaç de projectar més enllà el bo i millor d’ell mateix, obtenint una satisfacció plena tant en l’ordre individual com col·lectiu. Aquest darrer punt es  alhora el cobriment d’una necessitat i la obtenció de satisfacció personal.

Penso que, amb Maslow i la psicologia humanista, per fi la psicologia pren partit per la positivitat i la creença en l’home, i la seva recerca s’encamina cap a l’assoliment de la felicitat de viure, per això al principi parlava de l’aire fresc.

Pràctica:

La pràctica consistia en trobar tres alternatives, una de constructiva, una segona de destructiva i la tercera fallida, a les diferents necessitats de cada un dels diferents nivells de la piràmide d’Abraham  Maslow.

Del debat del grup han sortit les següents proposicions:

Respecta  a les necessitats Fisiològiques, les hem relacionat amb el menjar:

Una posició Constructiva seria: Muntar un hortet a casa, i així, per una banda tenir menjar sa i fresc i per l’altre, fins i tot fer un xic d’exercici. Per nosaltres seria un avantatge i per la resta de la gent no significa cap perjudici.

Una alternativa Destructiva seria: Robar el menjar.

Una actitud  Fallida: enganyar el cos mitjançant el consum d'alguna substància (droga, per exemple),  per a no tenir la sensació de gana, però amb això no s’elimina la gana, només s’emmascara.

Respecta als aspectes de segon nivell, hem agafat el tema de la Seguretat, però en el tema concret de la Necessitat de Seguretat en la Salut.

Pensem que una actitud Constructiva seria fer una vida sana, acompanyar-la d’una dieta mediterrània i natural i fer esport, moderadament.

Una posició Destructiva: Seria automedicar-se, entenem que tal fet pressuposa que es fa sense control mèdic, i amb un suposat autoconeixement del que ens podem prendre, fet que tot sovint només serveix per guarir el símptoma del moment (mal de cap, per exemple) però que pot desencadenar altres problemes, fins i tot més greus, com seria el cas de consums de determinats medicaments o productes en estat de gestació, situació que potser encara no detectada per la futura mare.

Una conducta que desenvoluparia una actitud Fallida seria: Portar una vida poc assenyada (des del punt de vista de la salut), però recórrer al metge tot sovint per a comprovar que no es pateix cap malaltia. (Com exemple podria ser portar una vida molt activa de relacions, sense mesures de prevenció, però fer-se sovint anàlisis del VIH)

En relació al tercer nivell de la piràmide (i perquè en diuen piràmide si és un triangle...????), hem volgut tractar el tema de la relació sentimental de parella:

Després d’un cert debat sobre com s’ha d’estimar al altre, hem conclòs que una fórmula Constructiva (de fet la conclusió a la que hem arribat és de que és LA FÒRMULA): Estimar, i que aquesta manera d'estimar-se sigui recíproca entre un i l'altre, compresa i sentida per tots dos de forma que rebin tan com donin, i es sentin plenament estimats i estimants.

Hem arribar a la conclusió que una situació Destructiva (i potser freqüent) és: Menystenir-se, autodespreciar-se i subvalorar-se amb l'objectiu de fer feliç a l'altre.

Hem arribat al plantejament que una opció que condueix a la Fallida: Consisteix en renegar (en el sentit de no reconèixer) i no acceptar les pròpies inclinacions sexuals. Ja que amb aquesta conducta esdevé inviable la relació sentimental en parella.  

Pel que fa al quart nivell, relatiu a la pròpia Autoestima, hem agafat com a referència el propi Respecte, és a dir el respecte a un mateix (que vinculem, de forma inseparable amb el respecta als altres).

Opinem que una actitud que cal prendre i que és Constructiva consisteix en: Tenir consciència de que tenim prejudicis i lluitar per superar-los, amb una actitud de constant autocrítica per detectar-los, i amb el ferm propòsit d’eradicar-los.

Hem pensat que una actuació Destructiva consisteix en: Aconseguir el respecte mentint, venent a l'altre una idea d’un mateix que no es correspon amb la realitat (pensem que passa en alguns casos, com ara : la imatge que d’ells mateixos venen alguns famosos, o alguns polítics...).  Hem parlat de la dita que diu: “Qui sols cerca el aplaudiment dels altres, posa la seva felicitat en mans alienes”. Pensem que no condueix en lloc el fet de fer-se passar per una cosa que no s’és. També podríem utilitzar aquella frase de ..... de “Es pot enganyar a molts durant poc temps, es pot enganyar a pocs durant molt de temps, però no es pot enganyar a molts durant molt de temps”  (Casos vivents: Millet, Bush, Aznar.... etc.).

Una actuació que en principi pensaven com a destructiva, però que ens hem adonat que es Fallida consisteix en: Confondre que et tinguin respecte amb que et tinguin por (com pot ser el cas d’apallissar als companys de classe per “guanyar-se” el seu respecte, ja que el que NO S’OBTÉ es, justament, el seu respecte.)

Pel que fa al cim de la piràmide de Abraham Maslov, que consisteix en la Autorealització, hem pensat que si de veritat s’aconsegueix la autorealització (plena) es incompatible amb ocasionar lesions a un mateix o a d’altres. En el procés d’elucubracions, hem valorat que, tal vegada, la dita autorrealització  pot tenir connotacions culturals o espirituals (com deia Maslov) que permetin trobar alguna actitud d’aquesta mena, vinculada a fanatismes o idees que es considerin pel damunt d’altres valors. Opinem que el tema es força discutible i potser caldria un debat més en profunditat per obtenir o acostar-nos a conclusions més meditades. Recordo que quan hem arribat a aquest punt gairebé tenim 20 minuts per resoldre els tres darrers enigmes, i al final encara ens ha tocat tancar-los sense acabar els debats. Llàstima, estava força interessant.

De totes formes hem elaborat les tres respostes.

L’alternativa Constructiva aniria en l’ordre de: Obtenir la plenitud de la teva vida mitjançant l'entrega als demés i més necessitats, com va fer per exemple la Mare Teresa de Calcuta, o Vicenç Ferrer.

Opinem que una posició Destructiva consistiria en la : Defensa de posicions fanàtiques mitjançant la lluita armada, posant com exemple als terroristes suïcides que pensen (creuen) que amb la seva immolació els serà donat el paradís (per aquests mèrits assolits justament amb el seu sacrifici). En la creença és on radica la dificultat de considerar-ho com a destructiu o no.  En el fons és similar al cas d’acabar amb una guerra de cop... tirant dues bombes atòmiques sobre ciutats indefenses, plenes de civils innocents... Vaig tenir un professor de criminologia que deia que si les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki les haguessin tirar els nazis sobre dues ciutats angleses o nordamericanes, la màxima imputació dels judicis de Nuremberg hagués estat aquesta fita, clarament com a crims –reiterats- contra la humanitat (sens cap dubte.... a menys que els càrrecs tinguin que estar presentats contra els vencedors, llavors ja no hi ha crim...sinó una actuació excel·lent i “humanitària” per posar fi a la guerra... fins i tot se’ls ha de felicitar pels fets !!!).

El tema ha estat molt complexa ja que algú, al principi,  proposava la figura del “Che”... per a mi la lluita revolucionaria del Comandante “Che” Guevara té unes connotacions particulars. Al sentir la paraula “El Che” m’ha vingut com un  tret, a la ment, la foto de primera plana de La Vanguardia d’aquell octubre del 60 i pico (de fet seixanta i molts, suposo que va ser 67 ó 68, abans del 69 segur, que és quan es va arribar a la Lluna), que portava el seu cos nu,  acribillat a trets, amb la cara girada cap a la dreta i els ulls esmaperduts.... recordo que em vaig negar durant molt de temps a acceptar que els soldats bolivians haguessin pogut matar al “Che” a la “Sierra”, i volia creure que era un muntatge dels iankis... per sort la conversa ha anat cap a altres formes de violència. Estic un xic decebut perquè no he estat capaç de fer valer que en aquelles èpoques les posicions revolucionaries no les puc qualificar de “destructives” ....

Pensem que el que seria un intent com a pràctica Fallida, com ara: Cercar la plenitud de la teva vida a partir del reconeixement de l'altre, i amb uns objectius egoistes, per obtenir-ne un profit (seria el cas dels “pelotazos”).

Reflexió:

            La pràctica ha estat molt interessant, el conjunt de valoracions enriquidor i ha implicat una certa avaluació de solucions sobre les que cal meditar.

Aquesta pràctica m’ha costat més d’acabar que les altres, per un motiu significatiu.

Fins ara era evident que hi havia una “solució bona” com també ho sembla en aquesta pràctica, doncs davant d’una triple alternativa de : constructiva, destructiva o fallida, és clara la posició “positiva”.  Però, si això es tan fàcil, perquè tot sovint utilitzem solucions “no constructives”??

Si un s’agafa la pràctica com “el que cal plantejar” esdevé fàcil... fins i tot diria que massa fàcil (i això, les coses “massa fàcils”, sempre m’ha posat en alerta). Però si reflexionem sobre les posicions que apliquem al NOSTRES problemes i les NOSTRES necessitats, queda palès que en molt poques ocasions utilitzem el que “teòricament” seria la solució constructiva. Potser la menció al “Che” feta per la companya és la que m’ha portat a una reflexió profunda i seriosa: “Era destructiva la solució revolucionaria del “Che” davant de les misèries de l’Amèrica llatina del moment?? Molts de nosaltres “somiàvem” en ser com l’Ernesto... érem “destructius”?  Suposo que en el fons podem recórrer al subterfugi fàcil de justificar la violència per la terrible impunitat que hi havia en la lluita del moment “a l’altre costat” i que les polítiques governamentals de la zona no deixaven més alternativa que la lluita armada. L’assalt a la Casa de la Moneda el 11 de setembre del 73, i el record del “Camarada Presidente” Salvador Allende Gossens morint per les seves idees, i pel seu país, fent front, metralleta en ma, als feixistes finançats pel “germà gran del nord” (a qualsevol cosa se li diu germà), no puc (em nego a)  considerar-ho com una solució “destructiva” al problema...

Penso que em cal una reflexió més profunda, i el camí (que ara com ara m’agradaria prendre) de renegar de que les solucions constructives han de ser les bones, penso que exigeix una meditació profunda, perquè malgrat que els temps han canviat, espero que no hagin canviat tant com per fer-nos creure que els aspectes d’aquella època ja han estat superats, perquè com va dir el filòsof espanyol Jorge Agustin Nicolás Ruiz de Santayana  “qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la”....

Elias Muratet.