Pràctica 7. Psicologia Humanista -- Carl Rogers. "Pensant en els altres".

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA   7.

Treball  individual sobre

“Carl Rogers, la seva perspectiva psicològica

 i una reflexió sobre el documental “Pensant en els altres”.

Data: Desembre 2010.

Introducció:

            La psicologia humanista brolla a principis del segle XX quan de la ma de William James, apareix el que ell anomena “empirisme radical”,  quan, mitjançant el pragmatisme intenta influir en la reducció de les disputes metafísiques, esdevé un ferm defensor de posicionaments vitalistes. I entén el humanisme com un “mètode”  i reivindica la flexibilitat en descriure la riquesa de lo real, encara que es desvirtui en part l’exactitud. Per a ell els coneixements rellevants vindran determinats pels fenòmens purament humans, com ara l’amor, la creativitat, la vitalitat o l’angoixa.

            La psicologia humanista rep una forta influença de posicionaments filosòfics, com ara l’existencialisme, que posa l’accent en les experiències vitals dels individus, en la seva llibertat, en certa mesura en contra de tecnicismes científics o que pretenguin observar al esser humà con un objecte de laboratori. D’aqui en sortiran una bona part dels principis en que es fonamentarà aquesta forma d’entendre el home, d’aquesta manera, el que sigui més la suma de les parts, que les parts en sí;  la consciència i capacitat d’elecció; la intencionalitat, que queda palesa en les expressions creatives de tota mena;  la consciència, etc.  son els fonaments d’aquesta visió que podem dir que s’aixeca damunt la base de que el home es, pel damunt de tot, humà, i la serva dignitat, dignificació i els seu potencial de desenvolupament (individual i col·lectiu) son els factors determinats i determinants de la seva realitat. En aquest sentit Allport assenyala el risc de que una psicologia que cerqui objectius “científics” no malmeti, justament, el millor del home, com és la seva individualitat i l’experiència individual.

            Ja a mitjans segle XX, amb Gordon Allport, i sobretot amb Abraham Maslow i Carl Rogers es consolida la psicologia humanista que l’hem d’entendre com una psicologia que es centre en les qualitats del home, bones per definició. Com deia abans.

            Carl Rogers, considera que les pràctiques terapèutiques tenen que sorgir del propi pacient, a qui ell anomenarà “client”, aquesta teràpia no directiva es fonamenta en el convenciment de que dins d’ell mateix hi ha mitjans per l’autocompensació ja que es te una confiança absoluta en les capacitats del client i es aquest convenciment el que ocasiona el rebuig de la figura directiva per part del terapeuta.

            Per Rogers el individu neix amb una tendència realitzadora, i el que cal es no malmetre-la, ja que per sí sol (si no hi ha impediments, en la figura d’entorns insalubres) es desenvoluparà correctament, i serà reflexiva i espontània. La pertorbació podrà venir de l’existència d’entorns no apropiats, i es per això que el terapeuta ha d’acceptar al client tal com és, i les qualitats que li caldran serien, d’una banda l’empatia, per poder entendre el que li passa al client, i actuar des de l’autenticitat i amb una congruència amb els seus actes.

            Els seus plantejament van ser durament criticats des de diferents òptiques: La absència d’empirisme en les seves pràctiques, la pràctica inexistència de praxis experimentals i un subjectivisme extrem, i fins i tot, un excés d’optimisme en la persona i les seves capacitacions.

            De totes formes es indubtable l’impacte de les teories humanistes en la Societat, sobre tot en la nordamericana. A Europa la “tercera força” encapçalada per Viktor Frankl (del que em sembla que ja he parlat en alguna pràctica, i que va escriure el llibre “El hombre en busca de sentido” que tindria que ser, segons el meu criteri, d’obligada lectura), i les seves teories sobre la logoterapia (en oposició al psicoanàlisi), i la resiliència en situacions extremes, fins i tot viscudes en primera persona als camps d’extermini nazis, van significar la irrupció de la psicologia humanista al vell continent.

            

Pràctica:              Reflexió sobre el documental "Pensant en els altres":

 La societat japonesa és extremadament interessant per a nosaltres, malgrat que ens costa entendre-la en profunditat. La seva filosofia de vida dista molt de la nostra, i a mi personalment, em costa copsar-la en tota la seva amplitud.

Mentre veia el excel·lent documental no em podia treure del cap el fenomen dels “hikikomori”, i pensava com podien evolucionar aquells infants a posicions tan extremes d’autoexclusió social. Suposo que es pot pensar que els infants del documental no tenen perquè acabar així, o les noies convertir-se en una de les “kogals” actuals.

El documental posa de manifesta que es poden fer les coses “d’una altre manera” i que hi ha valors pel damunt dels coneixements, que tots els tenim i que si els sabem tractar i potenciar pot significar que acaba sortint el bo i millor de nosaltres, i, de passada, emportar-se tots aquells elements de foscor que podien haver quedat a dins nostre. Crec que és una fórmula per explicitar les bondats d’un plantejament “humanista” de la vida, i que pot tenir el seu potencial inequívoc d’incidència en les conductes de les persones que aprenen a gaudir de l’empatia de forma natural (penso que des de la naturalitat es l’única forma de poder viure empàticament).

No vull semblar que sóc negatiu, però penso que el documental no ens ensenyava d’altres aspectes que estan arrelats a la cultura japonesa. L’esforç i la capacitat de sacrifici en el tema de l’educació és molt elevat en aquell país, i estic convençut que no “totes les hores” eren de convivència harmònica, sinó que hi havia un munt d’hores d’estudi de les diferents assignatures (ara mòduls) i una important vivència de la necessitat d’unes bones (molt bones) qualificacions a les diferents matèries (ara competències). El propi documental tracta del problema que sorgeix a rel de la burla d’un company que treu males notes, fet que indica que “hi ha notes” i que n’hi ha de bones i de no tan bones...

En la cultura japonesa està molt arrelada la necessitat de ser el número 1 (en gran part sembla que el origen dels hikikomori prové d’aquesta sensació d’inutilitat si no ets el MILLOR), i per això entenc que encara té més valor la practica de l’escola estudiada, ja que es mira de reduir els efectes d’aquest “fracàs escolar” (que aquí es viu malament, però que allà pot portar al suïcidi), i valorar a cadascú per la seva real  singularitat i entendre que tots i cadascun de nosaltres som “especials, únics i irrepetibles”.

Així com el mètode de Maria Montesori (el de veritat, el dissenyat per ella com a fórmula global d’ensenyament) va significar una nova òptica des de la que enfocar l’ensenyament, penso que les pràctiques del documental ens han de fer pensar en que pretenem obtenir amb la formació i l’ensenyament, quins valors hem de potenciar, quines formes de vida volem instaurar i quins tarannàs considerem més adients pels nostres joves (que seran els nostres grans amb el temps). Penso que és una reflexió que exigeix  profunditat, ja que altres valors : competitivitat, lluita laboral,  sous alts, estar pel damunt dels altres, com es diu .... triomfar...  estan molt ben valorats.... la decisió de què volem no és fàcil ni senzilla, ja que ens tocarà renunciar a uns valors en favor dels altres... ja se sap: no es pot tenir tot.

Penso que la Societat no està preparada pel canvi que significaria la implantació d’un mètode de formació humanista. Seria envejable, però no tinc clar que sigui “suportable” en una Societat immersa en un sistema capitalista i que prima (de forma ostensible) els èxits materials i socials pel damunt dels personals i interiors...  Puc estar d’acord en que seria ideal canviar les coses, el que dubto és de la capacitat d’aconseguir realment aquest canvi sense una ....  revolució (d’alguna mena).

Elias Muratet.

Pràctica 6.- Formes de cobrir les necessitats.

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA   6.

Composició del grup:

Maria dels Àngels Hernández,  Roser Pérez  i  Elias Muratet.

Treball sobre

“Diferents formes de cobriment de les necessitats”.

Data: Desembre 2010.

Introducció:

           

            Penso que es important entendre a Abraham Maslow (novament ens trobem amb un altre jueu dins dels protagonistes del pensament modern) fills d’emigrants russos, però nascut ja als Estats Units ,el 1908 (és a dir abans de la Revolució Russa). Maslow encapçala el que ell mateix definia com la “Tercera Força”, en clar contraposició a les teories psicoanalistes i les conductistes, amb un afany de cercar  una evolució eclèctica de les dues, i desplaçant la posició del subjecte com a centre i valor de la nova psicologia. Els treballs existencialistes d’Erich Fromm si es vinculen amb el plantejaments de teràpia i cura del individu de Wilhelm Reich desemboquen en una nova forma d’entendre els mecanismes psicològics en que el home es mou.  Jo diria que la psicologia “fosca” dels psicoanàlisi i la freda del conductisme, es comença a aportar “llum” i “escalfor humana”, i es com una entrada d’aire fresc.

La Contracultura, en la seva mesura cultural va impactar en la psicologia amb l’aparició dels posicionaments humanistes abans resumits,  el que dirigeix les passes d’aquesta branca del coneixement cap a un nou objectiu, ja no ens preguntem per les angoixes, ni les conductes, ens preguntem QUI, i que SENT aquest qui. Les respostes a les preguntes posen de relleu que hi ha fenòmens que provoquen els actes, conductes i  formes de ser i pensar. A partir d’aquesta òptica esdevindrà evident que les motivacions (internes i externes) prenen un paper determinant. Les necessitats i els objectius “vitals” agafen una configuració transcendental i que serveix per entendre moltes de les coses que passen al mon i en concret als humans.

Friedrich Nietzsche va dir: “Aquell que té un “perquè” viure, es pot enfrontar a tots els “coms” “. La frase, que va ser adoptada per Viktor Frankl en el seu famós “L’home a la recerca del sentit” referint-se al periple de les víctimes dels camps de genocidi nazis,  te a veure amb el tema de les necessitats, ja que, en certa mesura parla de les necessitats no directament fisiològiques, i la capacitat de “sofriment” i de saber superar mancances extremes. Abraham Maslow construeix la seva famosa piràmide en que jerarquitza les necessitats, i, en principi, estableix que cal anar cobrint-les per tal d’anar pujar en l’estratificació de les mateixes, i la capacitat de satisfacció (felicitat) estarà en directa relació amb les fites assolides. Sota aquesta perspectiva situa a la base les necessitats fisiològiques,tals com la respiració o l’alimentació. Les següents necessitats, que composen el segon nivell, ho son en l’ordre de la seguretat, tan de la integritat física i emocional, com de l’estabilitat laboral, la salut, les propietats, etc. La tercera jerarquia està constituïda per les relacions d’afiliació així aquí hi tindrem, l’amistat, els vincles afectius, la relació de parella, etc. Ja en el quart nivell s’hi troba el reconeixement, tant propi com de la comunitat, i la confiança, el respecte o els èxits professionals, personals, etc. emmarcat en la funció social del subjecte. En el cim de la piràmide està l’autorealització, és quan l’individu assoleix l’acceptació dels fets i des de resolució dels problemes i la seva creativitat es capaç de projectar més enllà el bo i millor d’ell mateix, obtenint una satisfacció plena tant en l’ordre individual com col·lectiu. Aquest darrer punt es  alhora el cobriment d’una necessitat i la obtenció de satisfacció personal.

Penso que, amb Maslow i la psicologia humanista, per fi la psicologia pren partit per la positivitat i la creença en l’home, i la seva recerca s’encamina cap a l’assoliment de la felicitat de viure, per això al principi parlava de l’aire fresc.

Pràctica:

La pràctica consistia en trobar tres alternatives, una de constructiva, una segona de destructiva i la tercera fallida, a les diferents necessitats de cada un dels diferents nivells de la piràmide d’Abraham  Maslow.

Del debat del grup han sortit les següents proposicions:

Respecta  a les necessitats Fisiològiques, les hem relacionat amb el menjar:

Una posició Constructiva seria: Muntar un hortet a casa, i així, per una banda tenir menjar sa i fresc i per l’altre, fins i tot fer un xic d’exercici. Per nosaltres seria un avantatge i per la resta de la gent no significa cap perjudici.

Una alternativa Destructiva seria: Robar el menjar.

Una actitud  Fallida: enganyar el cos mitjançant el consum d'alguna substància (droga, per exemple),  per a no tenir la sensació de gana, però amb això no s’elimina la gana, només s’emmascara.

Respecta als aspectes de segon nivell, hem agafat el tema de la Seguretat, però en el tema concret de la Necessitat de Seguretat en la Salut.

Pensem que una actitud Constructiva seria fer una vida sana, acompanyar-la d’una dieta mediterrània i natural i fer esport, moderadament.

Una posició Destructiva: Seria automedicar-se, entenem que tal fet pressuposa que es fa sense control mèdic, i amb un suposat autoconeixement del que ens podem prendre, fet que tot sovint només serveix per guarir el símptoma del moment (mal de cap, per exemple) però que pot desencadenar altres problemes, fins i tot més greus, com seria el cas de consums de determinats medicaments o productes en estat de gestació, situació que potser encara no detectada per la futura mare.

Una conducta que desenvoluparia una actitud Fallida seria: Portar una vida poc assenyada (des del punt de vista de la salut), però recórrer al metge tot sovint per a comprovar que no es pateix cap malaltia. (Com exemple podria ser portar una vida molt activa de relacions, sense mesures de prevenció, però fer-se sovint anàlisis del VIH)

En relació al tercer nivell de la piràmide (i perquè en diuen piràmide si és un triangle...????), hem volgut tractar el tema de la relació sentimental de parella:

Després d’un cert debat sobre com s’ha d’estimar al altre, hem conclòs que una fórmula Constructiva (de fet la conclusió a la que hem arribat és de que és LA FÒRMULA): Estimar, i que aquesta manera d'estimar-se sigui recíproca entre un i l'altre, compresa i sentida per tots dos de forma que rebin tan com donin, i es sentin plenament estimats i estimants.

Hem arribar a la conclusió que una situació Destructiva (i potser freqüent) és: Menystenir-se, autodespreciar-se i subvalorar-se amb l'objectiu de fer feliç a l'altre.

Hem arribat al plantejament que una opció que condueix a la Fallida: Consisteix en renegar (en el sentit de no reconèixer) i no acceptar les pròpies inclinacions sexuals. Ja que amb aquesta conducta esdevé inviable la relació sentimental en parella.  

Pel que fa al quart nivell, relatiu a la pròpia Autoestima, hem agafat com a referència el propi Respecte, és a dir el respecte a un mateix (que vinculem, de forma inseparable amb el respecta als altres).

Opinem que una actitud que cal prendre i que és Constructiva consisteix en: Tenir consciència de que tenim prejudicis i lluitar per superar-los, amb una actitud de constant autocrítica per detectar-los, i amb el ferm propòsit d’eradicar-los.

Hem pensat que una actuació Destructiva consisteix en: Aconseguir el respecte mentint, venent a l'altre una idea d’un mateix que no es correspon amb la realitat (pensem que passa en alguns casos, com ara : la imatge que d’ells mateixos venen alguns famosos, o alguns polítics...).  Hem parlat de la dita que diu: “Qui sols cerca el aplaudiment dels altres, posa la seva felicitat en mans alienes”. Pensem que no condueix en lloc el fet de fer-se passar per una cosa que no s’és. També podríem utilitzar aquella frase de ..... de “Es pot enganyar a molts durant poc temps, es pot enganyar a pocs durant molt de temps, però no es pot enganyar a molts durant molt de temps”  (Casos vivents: Millet, Bush, Aznar.... etc.).

Una actuació que en principi pensaven com a destructiva, però que ens hem adonat que es Fallida consisteix en: Confondre que et tinguin respecte amb que et tinguin por (com pot ser el cas d’apallissar als companys de classe per “guanyar-se” el seu respecte, ja que el que NO S’OBTÉ es, justament, el seu respecte.)

Pel que fa al cim de la piràmide de Abraham Maslov, que consisteix en la Autorealització, hem pensat que si de veritat s’aconsegueix la autorealització (plena) es incompatible amb ocasionar lesions a un mateix o a d’altres. En el procés d’elucubracions, hem valorat que, tal vegada, la dita autorrealització  pot tenir connotacions culturals o espirituals (com deia Maslov) que permetin trobar alguna actitud d’aquesta mena, vinculada a fanatismes o idees que es considerin pel damunt d’altres valors. Opinem que el tema es força discutible i potser caldria un debat més en profunditat per obtenir o acostar-nos a conclusions més meditades. Recordo que quan hem arribat a aquest punt gairebé tenim 20 minuts per resoldre els tres darrers enigmes, i al final encara ens ha tocat tancar-los sense acabar els debats. Llàstima, estava força interessant.

De totes formes hem elaborat les tres respostes.

L’alternativa Constructiva aniria en l’ordre de: Obtenir la plenitud de la teva vida mitjançant l'entrega als demés i més necessitats, com va fer per exemple la Mare Teresa de Calcuta, o Vicenç Ferrer.

Opinem que una posició Destructiva consistiria en la : Defensa de posicions fanàtiques mitjançant la lluita armada, posant com exemple als terroristes suïcides que pensen (creuen) que amb la seva immolació els serà donat el paradís (per aquests mèrits assolits justament amb el seu sacrifici). En la creença és on radica la dificultat de considerar-ho com a destructiu o no.  En el fons és similar al cas d’acabar amb una guerra de cop... tirant dues bombes atòmiques sobre ciutats indefenses, plenes de civils innocents... Vaig tenir un professor de criminologia que deia que si les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki les haguessin tirar els nazis sobre dues ciutats angleses o nordamericanes, la màxima imputació dels judicis de Nuremberg hagués estat aquesta fita, clarament com a crims –reiterats- contra la humanitat (sens cap dubte.... a menys que els càrrecs tinguin que estar presentats contra els vencedors, llavors ja no hi ha crim...sinó una actuació excel·lent i “humanitària” per posar fi a la guerra... fins i tot se’ls ha de felicitar pels fets !!!).

El tema ha estat molt complexa ja que algú, al principi,  proposava la figura del “Che”... per a mi la lluita revolucionaria del Comandante “Che” Guevara té unes connotacions particulars. Al sentir la paraula “El Che” m’ha vingut com un  tret, a la ment, la foto de primera plana de La Vanguardia d’aquell octubre del 60 i pico (de fet seixanta i molts, suposo que va ser 67 ó 68, abans del 69 segur, que és quan es va arribar a la Lluna), que portava el seu cos nu,  acribillat a trets, amb la cara girada cap a la dreta i els ulls esmaperduts.... recordo que em vaig negar durant molt de temps a acceptar que els soldats bolivians haguessin pogut matar al “Che” a la “Sierra”, i volia creure que era un muntatge dels iankis... per sort la conversa ha anat cap a altres formes de violència. Estic un xic decebut perquè no he estat capaç de fer valer que en aquelles èpoques les posicions revolucionaries no les puc qualificar de “destructives” ....

Pensem que el que seria un intent com a pràctica Fallida, com ara: Cercar la plenitud de la teva vida a partir del reconeixement de l'altre, i amb uns objectius egoistes, per obtenir-ne un profit (seria el cas dels “pelotazos”).

Reflexió:

            La pràctica ha estat molt interessant, el conjunt de valoracions enriquidor i ha implicat una certa avaluació de solucions sobre les que cal meditar.

Aquesta pràctica m’ha costat més d’acabar que les altres, per un motiu significatiu.

Fins ara era evident que hi havia una “solució bona” com també ho sembla en aquesta pràctica, doncs davant d’una triple alternativa de : constructiva, destructiva o fallida, és clara la posició “positiva”.  Però, si això es tan fàcil, perquè tot sovint utilitzem solucions “no constructives”??

Si un s’agafa la pràctica com “el que cal plantejar” esdevé fàcil... fins i tot diria que massa fàcil (i això, les coses “massa fàcils”, sempre m’ha posat en alerta). Però si reflexionem sobre les posicions que apliquem al NOSTRES problemes i les NOSTRES necessitats, queda palès que en molt poques ocasions utilitzem el que “teòricament” seria la solució constructiva. Potser la menció al “Che” feta per la companya és la que m’ha portat a una reflexió profunda i seriosa: “Era destructiva la solució revolucionaria del “Che” davant de les misèries de l’Amèrica llatina del moment?? Molts de nosaltres “somiàvem” en ser com l’Ernesto... érem “destructius”?  Suposo que en el fons podem recórrer al subterfugi fàcil de justificar la violència per la terrible impunitat que hi havia en la lluita del moment “a l’altre costat” i que les polítiques governamentals de la zona no deixaven més alternativa que la lluita armada. L’assalt a la Casa de la Moneda el 11 de setembre del 73, i el record del “Camarada Presidente” Salvador Allende Gossens morint per les seves idees, i pel seu país, fent front, metralleta en ma, als feixistes finançats pel “germà gran del nord” (a qualsevol cosa se li diu germà), no puc (em nego a)  considerar-ho com una solució “destructiva” al problema...

Penso que em cal una reflexió més profunda, i el camí (que ara com ara m’agradaria prendre) de renegar de que les solucions constructives han de ser les bones, penso que exigeix una meditació profunda, perquè malgrat que els temps han canviat, espero que no hagin canviat tant com per fer-nos creure que els aspectes d’aquella època ja han estat superats, perquè com va dir el filòsof espanyol Jorge Agustin Nicolás Ruiz de Santayana  “qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la”....

Elias Muratet.

Pràctica 5.- Mecanismes de defensa Psicològica en la pel·lïcula "Freud. La pasión secreta".

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA   5.

Treball Individual del alumne:  Elias Muratet.

Treball sobre

“Els mecanismes de defensa psicològica en la pel·lícula :

“Freud. La pasión secreta”.

Data: Novembre 2010.

Introducció:

             

L'excel·lent pel·lícula de John Huston del l’any 1962 recrea la biografia i situació personal de Sigmund Freud dels anys 1885 al 1890 més o menys. En el llargmetratge se’ns presenten tan els aspectes personals com professionals del insigne psiquiatra. Amb el tacte i el joc de llums i ombres tan característic de Huston aconsegueix no només dir moltes coses, sinó insinuar-ne més i fer treballar al espectador amb el que veu i el que no veu, ni diu.  Els tràvelings, ja siguin llargs (con en el cas del somni) o curts (en els moments de exposició per part dels pacients) aconsegueixen crear els ambients d’angoixa o intensitat perseguits pel director.

El rere fons de l’obra és donar transcendència a l’obra professional d’un metge convençut de les seves idees (malgrat que en algun moment els dubtes el corrouen) i que veu en la necessitat d’ajut dels seus pacients l’objectiu de la seva projecció vocacional. El film està farcit de missatges i símbols (el cas del rellotge patern, com a objecte de vinculació amb el passat i la necessitat de “trencar” amb aquest lligam per tirar endavant, encara que sigui dolorosament, amb el futur de la ciència), o fins i tot l’elecció del personatge central (Montgomery Cliff, del que la seva vida en va ser prou eloqüent, fins i tot cal tenir present que aquesta cinta és de després del seu greu accident del 1956, amb tot el trasbals psicològic que li va comportar al actor, i les seves inclinacions personals amb el rebombori que va portar al Hollywood de la època. Cal recordar, a  més, no tant sols el tema de la seva germana bessona, sinó tot el embolic de la seva mare, adoptada en circumstàncies estranyes, fet que va marcar la vida de tota la família), tot plegat fa que la cinta esdevingui molt interessant.

Penso que els casos clínics que apareixen han estat tractats amb el rigor i cura escaients,  i que permeten un acostament psicològic al conjunt dels personatges, tant dels metges, com pacients, com familiars de tots ells. Per al meu gust hi ha una excessiva difusió de simptomatologies patològiques, ja que es pot dir que gairebé tots els personatges esdevenen víctimes de  una o altre alteració. És vol transmetre, sens dubte, que tots, d’una manera o altre tenim experiències que ens cal exterioritzar (en el sentit de treure de dins a fora), i que es somatitzen de diferents maneres.

La pràctica he entès que consistia en detectar els diferents mètodes de defensa psicològica emprats pels diferents personatges, en aquells moments que més ens ha cridat l’atenció. L’excel·lent treballa cinematogràfic dona `peu a multitud d’escenes i fragments en que es capta l’interès del espectador.

Cal dir, doncs, que segons Anna Freud, els mecanismes de defesa del “jo” son:

La repressió, la negació, la projecció, la racionalització, la intel·lectualització, la formació reactiva, la regressió, el desplaçament i la sublimació.

Pràctica: Alguns dels mètodes de defensa utilitzats en la pel·lícula:

            Donat el conjunt de la pel·lícula podem dir que el primer mecanisme utilitzat ho és per part del psiquiatra Theodor Meynert, ja que, posteriorment s’esbrina, com ja es preveia, que patia determinada somatització de les seves angoixes. El doctor Meynert utilitza, una repressió i negació dels esdeveniments de forma sistemàtica. El fet de reclamar que els escorpins quedin en la nit i d’allà no en surtin, és una clara elucubració que, malgrat pretendre ser racionalista, és, a totes llums, un intent de mantenir fora del coneixement tot allò que pugui esdevenir “desagradable”. Negació i repressió sota l’imatge de seny. D’altra banda, practica la defensa de formació reactiva quan contesta el discurs fet per Sigmund Freud, ja que fa absolutament el contrari del que el primer impuls el portaria a fer, que seria assumir la situació i mirar de posar-hi remei seguint els criteris de Freud, per la seva part, els desacredita totalment com a mecanisme defensiu.

            Els pacients posen en pràctica un ampli ventall de mecanismes, de tal forma que Cecily, utilitza un bloqueig davant dels fets que no vol recordar, i nega, distorsionant els fets i les situacions. La repressió de tot allò relacionat amb el seu pare és evident, i en diverses ocasions posa en pràctica la projecció, veien a fora el que realment porta a dins. La seva tendència a la transferència sentimental amb els metges que successivament la tracten, posa de relleu el mecanisme de desplaçament, intentant (de forma inconscient) amagar altres aspectes de la seva vida sota un paraigües ambigu d’emocions.

            Queda patent que les relacions de la Cecily amb el seu pare eren tèrboles, però ella ho intenta disfressar amb altres concepcions, per tant, nega la realitat i presenta mecanismes de regressió anant en darrera en les seves malalties. El lapsus lingüístic de la paraula “prostituta” posa de relleu que el inconscient pot aflorar en el moment menys pensat i que ella intenta amagar determinades experiències viscudes amb el seu pare sota un aspecte de frivolitat.

            Fins i tot els psiquiatres utilitzen aquests mecanismes en forma defensiva. El fet de que el doctor Josef Breuer fugi cap a Venècia per salvar el seu matrimoni, posa de manifest la incapacitat de fer front al problema, utilitzant la negació i el desplaçament com a eines per tal de eludir l’enfrontament amb la realitat de fons, que malgrat ser evident, la nega de  facto.

            El petó de comiat que li demana Cecily, o el tracte que li dispensa ell, amb al·lusions com ara “mi niña”, o “bonitos ojos”, posen de manifest  la contratransferència de la situació.

            També Freud posa en pràctica mètodes de defensa psicològica en diversos moments, alguns de molt precisos. En primer lloc, quan el seu pacient (David Mc Callum) li deixa pales el seu complex d’Edip, la reacció del psiquiatre és extremadament vinculada als fets, d’entrada li nega que ho recordi, i ell se sent tan trasbalsat que deixa la pràctica com l’estava fent (destacable que el pacient li diu que si el tanca es suïcidarà, i finalment mort en el manicomi, generant un sentiment de culpabilitat en S. Freud, encara que l’informin que la mort va ser per pneumònia). La reacció projectiva de Freud la considero important.  El somni de Freud es especialment simbòlic i interpretable, com a fets més remarcables (amb el que ens ocupa ara) és la vinculació nexual amb el pacient, la voluntat de tallar el vincle, (que no ho aconsegueix) i la percepció de que el pacient “se’l emporta” cap a una caiguda inevitable.

Els mecanismes utilitzats per Sigmund Freud (segons la pel·lícula) son de regressió (torna a fer estudis sobre els nervis, en concret l’òptic, si no recordo malament),  de repressió (intenta mantenir-ho fora del “jo”)  i de projecció, intentant veure a fora els problemes interiors.

El segon moment crític per Freud es quan no pot (físicament) entrar al cementiri, patint un bloqueig, fins i tot somàtic. La seva reacció és d’intentar entendre-ho, mirant de racionalitzar o intel·lectualitzar la situació, que també són  mecanismes de defensa.

El tercer moment és quan es reuneix amb  Theodor Meynert al seu llit de mort, i s’adona que, segurament ell també forma part dels que intenten ”silenciar al enemic interior”, i que el moribund espera que per fi Freud, com a membre d’aquesta foscor, la traeixi i la tregui a la llum.

 Altrament aconsegueix una aplicació de sublimació quan decideix tirar endavant i presentar els estudis dels seus casos, i no es retrau, quan s’adona que si cerca els orígens dels traumes psicològics en la infantesa, en certa mesura anirà contra les seves pròpies conjectures del rerefons sexual dels traumes psicològics. Ja que aconsegueix una canalització positiva de les seves angoixes.

           

Reflexió vinculada al tema:

              John Huston demostra que era un gran director perquè sabia tractar els temes que tocava des del coneixement profund de les temàtiques, que es dotava d’actors i actrius que en ficaven en el paper, i dels que en treia el millor d’ells mateixos, tot això farcit de la seva gran experiència i del correcta tractament emocional de les llums i les ombres, dels primers plans i dels tràvelings, aconseguint un muntatge molt personal. D’altra banda el rigor amb que afronta el projecte fa que el resultat sigui extremadament valuós i interessant pels espectadors.

Entrant en el tema concret dels mètodes om mecanismes de defensa psicològica treure la conclusió que son aplicats amb molta freqüència, i possiblement no només davant de traumes o situacions especialment “delicades” o que comporten una situació que el qui les pateix vulgui amagar. És possible que davant de qualsevol fet que no ens resulti prou plaent (resultat electoral, per exemple ara que estem d’eleccions), el individu apliqui aquests mecanismes de forma quasi automàtica, i sense una clara consciència del que realment està fent. Els mecanismes defensius apareixeran sempre que els fets no ens plaguin, i com deia a la darrera pràctica només una posició autocrítica important, una amplitud de visions i perspectives, i el treball conscient encaminat a la recerca de solucions positives, ens serviran plenament per perseguir la recerca de la millor solució, i el més beneficiosa per nosaltres i el nostre entorn.

Sospito que el tractament psicològic no ha de dedicar-se en exclusiva a les situacions patològiques i negatives. Opino que autors com ara el psicòleg Martin Seligman i la seva recerca sobre la felicitat, l’optimisme, vaja, com diu ell la  psicologia positiva,  i fins i tot el poder positiu del pensament negatiu, son camins a seguir per tal de prendre una posició més agradable de tot plegat i encarar el futur (inclòs el professional nostre) amb una aire fresc, renovat, agradable i positiu.

Elias Muratet.

Pràctica 4 .- Mecanismes de Defensa

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA 4.

Composició el Equip de Treball:

Marta Gironella,  Leila Isach,  PaulaGalan i Elias Muratet.

Treball sobre

“La sublimació com a mètode de defensa”.

Data: Novembre 2010.

Introducció:

             

El tema tracta dels mecanismes de defensa que s’utilitzen per tal de protegir-se dels possibles desequilibris psíquics, aquests mecanismes son utilitzats pel “jo”, que el podríem definir com aquella part de la personalitat que s’organitza com a conseqüència de les influències externes, com ara l’ambient, i que efectua una tasca de avaluació i comprensió de la realitat  i que ens permet enfrontar-nos a les amenaces, tant externes, com internes, provinents dels inconscient, i es justament per de impedir que determinades incursions provinents del inconscient trasbalsin al conscient, que el “jo” que s’utilitzen aquests mètodes de defensa.

La gamma de mètodes (nou en total) provenen de diversos posicionaments, normalment a costa de reprimir, negar, defugir, i, en definitiva amagar sota diferents mecanismes la possible ingerència. La majoria esdevenen poc positives en darrer terme, excepte la sublimació. De tal manera, que la majoria de mecanismes no son eliminadors del origen, sinó que, simplement, en desvien el seu efecte, però que quedarà caracteritzat en el inconscient, i pot ser que aflori en determinades circumstàncies.

Per la seva part, la sublimació esdevé una fórmula per activar una defensa “activa i positiva”, ja que normalment estarem en una situació d’encarament a la situació i la recerca de una solució “definitva”, mitjançant una exteriorització vàlida del fet, i fins i tot, pot redundar en benefici d’altres, amb el que ens generarà un sentiment satisfactori, tan a nivell personal com grupal. Amb aquest tipus de defensa dificulta que l’agressió contra la que ens defensem ens resulti angoixant, i l’objectiu és aconseguir donar-li la volta, tornant-la activa i positiva, de tal forma que si ho assolim (l’aplicació del mecanisme de sublimació) no només nosaltres estarem millor, sinó que el nostre entorn també en sortirà beneficiat. Es convertir les canyes en llances, o les llances en canyes, depèn de en quin sentit ho interpretem.

Per tant, la pràctica, en la mesura que ens demana la recerca de solucions per l’aplicació de mecanismes de sublimació, ens posa a prova en la nostra capacitat imaginativa positiva i d’analítica de diferents visions del mateix problema. Potser el poc temps de que varem gaudir no ens va permetre una tasca a la recerca del que entre tots els components del grup hagués estat la millor alternativa, ja se sap que “lo bueno es enemigo de lo mejor” i en algun cas potser ens varem conformar amb lo “prou bo”. Una bona part de la pràctica la varem destinar, opino que amb encert, a identificar el problema (de vegades no es fàcil, i com deia el Doctor Jaume Curbet: “El problema mal plantejat no té solució”), per, a posteriori, valorar quines accions opinàvem que serien adients per tal d’apaivagar els efectes nocius de la proposta, per, finalment, i sota aquests paràmetres, investigar en les possibles solucions que, atacant el problema, donessin satisfacció als efectes desitjats i les accions proposades.

Les Sublimacions:

Pràctica:  Descriure una reacció positiva, com a mesura de defensa sublim, i una altre de negativa, en vers de cada situació.

1.- Ira:

Creiem que és important una activitat física per tal de allunyar la sensació desagradable de la ira, per tant, la sublimació positiva, estaria en el sentit de

“Fer, intensament, alguna activitat física en grup, que normalment ens agradi de fer, com ara algun “hobby” o esport”.

I la Negativa:

“Posar en evidència i ridiculitzar, davant de la gent, a la persona que ens ha ocasionat la ira”.

2.- Luxúria:

En primer lloc hem tingut que seleccionar la situació i hem pensat que els dèficit poden estar en els dos extrems (excés o defecte) i finalment ens hem decidit per cercat la sublimació a la situació de frigidesa sexual. (Manca d’interès). Hem pensat que la millor manera d’intentar canviar aquesta situació, de manera positiva, estaria en explotar les relacions personal amb la gent, per tant proposem:

“Participar en actes socials, cercant la integració amb el grup i l’establiment de relacions interpersonals”.

Pensem que la forma negativa de enfrontar-ho estaria en l’ordre de

“Aïllar-se, negar la realitat o considerar-la com a “normal” “.

3.- Gula:

Hem pensat que la gula acabarà significant un increment de les nostres volumetries corporals, i per tant cal cercar una solució que signifiqui una millora per nosaltres i per l’entorn, i hem pensat que una bona fórmula seria

“Fer-se donant de sang”

La forma negativa de viure la situació seria:

“Vomitar després dels àpats” (Cal dir que ho consideràvem, fins i tot, malaltís).

4.- Peresa:

Hem arribat a l’acord que la peresa porta més peresa i mandra, i per tant la cerca d’una sublimació positiva estaria en imposar-se obligacions o reptes que signifiquin un allunyament de les situacions de peresa, i per tant proposàvem:

“Comprometre’s amb col·laboracions amb activitats socials el més dinàmiques possible”

D’altra banda les negatives, redundarien en la mandra i la peresa, com ara

“Dormir en les estones lliures”

5.-  Supèrbia:

Hem valorat que, en principi la persona superba te, efectivament bones qualitats, però que la seva ostentació és on rau la conflictivitat, per tant, el fet de posar al servei dels altres els motius de la supèrbia seria una bona dinàmica sublim de la situació, per tant proposaríem

“Compartir i oferir les facultats en que tanta competència es té, en favor de un bé social i comunitari. Aportació d’aquestes qualitats en un bé comú, com per exemple accions culturals o de barri”. (En funció de les habilitats i competències es podria cercar una activitat més concreta)

La fórmula negativa pensem que podria ser:

“Intentar ridiculitzar als altres”.

6.- Enveja :

Pensem que l’enveja, en el fons significa una infravaloració dels valors d’un mateix i per tant la sublimació positiva aniria per

“Prendre consciència dels valors, competències i facultats d’un mateix, i explotar-les en bé de la comunitat.”

L’actuació negativa en la línea de

“Intentar agafar per la força el objecte de l’enveja”.

7.- Avarícia:

Hem considerat l’avarícia com l’acumulació de bens, però que el problema no està tant en  la acumulació, sinó en el destí previst, i en conseqüència pensem que si es destinen a alguna cosa prou vàlida seria una fórmula de sublimació positiva, per tant optaríem per:

“Estalviar de cara a un objectiu, si fos comú, millor” (En el fons seria gairebé més un sacrifici del que deixes de fer per l’objectiu, que avarícia en sí)

La negativitat radicaria en

“No ajudar econòmicament a familiars o amics que estiguin necessitats, quan s’està sobrat de diners”.

Reflexió vinculada al tema:

            La nostra capacitat de trobar alternatives sublims als avatars vitals, ens facilitarà la existència (pròpia) i la coexistència (grupal), i al mateix temps significarà una reducció de les problemàtiques que se’ns quedin a dins, i per tant, potencialment perilloses, amb el risc de que facin aparició en qualsevol moment. En resum que és un objectiu que hem de cercar sempre que tinguem que defensar-nos d’alguna situació. El consell és tan bo per nosaltres com per la gent que ens envolta.

            Entenc que un possible problema rau en la facilitat en que emprem altres mecanismes de defensa (molts d’ells exclusivament d’autoengany o d’autoocultació), i per tant cal que siguem extremadament crítics amb nosaltres mateixos a fi i efecte de poder desempallegar-nos de les nostres angoixes i dificultats, enfrontant-nos-hi, i, amb una recerca imaginativa, mirar d’aplicar mecanismes de defensa sublimal a totes aquelles situacions que li calgui, ja que no tant sols aconseguirem expulsar les situacions esmentades, sinó obtenir-ne quelcom de positiu (per nosaltres i pels altres). Penso que una bona part de la capacitat de resiliència pròpia, rau en una correcta i sistemàtica aplicació d’aquest mecanisme.

            Opino que un bona praxis és aplicar aquesta autocrítica i recerca de solucions plausibles (amb efectes tant en l’ordre personal com grupal, o social) en la major quantitat de situacions vitals que es tinguin, no exclusivament en les angoixants o a les que ens costi enfrontar-nos per la seva duresa respecta al nostre “jo”. L’hàbit de ser “positiu” en tot, i de mirar de veure totes les coses pel costat bo (que sempre el té, malgrat que a voltes costa trobar-lo), serà una bona fórmula, per actuar de la mateixa manera davant dels problemes o les circumstàncies més greus, o d’altre ordre. Si agafem el COSTUM de cercar SEMPRE el costat positiu, segurament ho aplicarem amb més facilitat, desimboltura i de forma més automatitzada en TOT TIPUS de situacions, fins i tot en aquelles que ens resultin més lesives, agressives i/o  dolentes.

La veritat es que TOT té SEMPRE un costat BO.... només manca cercar-lo, i no aturar-se fins a trobar-lo. Ser capaç de mirar el mateix des de diferents alternatives, prismes i òptiques ens ajudarà en la recerca, i per això el esperit crític, l’escepticisme, l’obertura de ment, el diàleg, les interrelacions personals i la conxorxa amb altres (amics o companys) ens serà extremadament útil per aquesta recerca.

De vegades ajudar a altres és la millor forma d’ajudar-se a un mateix.

Penso que no hi ha cap satisfacció veritable, que ho sigui sense la col·laboració o participació d’altri.  Com deia Michael Ende a ”La història interminable”: “Hi ha satisfaccions que qui les ha tingut no troba paraules per explicar-les i per qui no les ha tingut resulten inconcebibles”.          

Elias Muratet.