PRÀCTICA SOBRE INTROSPECCIÓ

PRÀCTICA FETA A CLASSE SOBRE CONCENTRACIÓ INTROSPECTIVA.

            La tasca ha consistit en intentar mirar-se a dintre con si fóssim un observador extern. La pràctica s’ha fet a classe durant un termini de 10 minuts.

            Per tal de fer el que se’ns ha encomanat, he tancat els ulls i, m’he quedat completament aturat, he intentat allunyar-me, per mirar de deixar de pensar en res i poder analitzar els fets, o si més no visualitzar-los.

            Després d’una estona on gairebé m’adormo, he notat que, d’una picada que tenia a la ma (d’algun insecte) i que m’he estat rascant tot el dia, fluïa una coïssor des de la ma que ha anat pujant fins a l’espatlla. Malgrat que sentia que era una coïssor que tindria que haver estat emprenyadora, no sentia cap necessitat de rascar-me, ni ho vivia com quelcom de dolorós, més aviat com una molèstia o un pessigolleig.

            De mica en mica la coïssor ha anat baixant i retornant des de l’espatlla fins al mateix punt de la ma d’on havia nascut la molèstia (la picada). M’he adonat que era una fórmula més adient que rascar-me per acabar amb el mal, i això m’ha fet gràcia. I m’he sentit com alleujat. He pensat si tal com havia apaivagat aquest dolor no ho podria aplicar a d’altre tipus de dolors. He deixat la ment en blanc, o gairebé.

            A la poca estona una veu femenina, que provenia de la filera de davant, ha dit “estic tota suada” (o quelcom així), i això m’ha fet pensar en la meva temperatura corporal, i amb sorpresa, ja que no me’n havia adonat, he sentit que tenia tot el cos com escalfat, com quan incubes una malaltia, i amb una forta picor als ulls, que mantenia tancats sense esforç. Ho he viscut de forma desagradable, i, a partir d’aquell moment, no he pogut tornar al estat anterior de pensar que em veia des de fora.

            El diumenge immediatament anterior havia guardar un minut de silenci en un acte social com a commemoració ala desaparició sobtada d’una companya, i recordo que se’m va fer molt llarg aquell minut del que jo vaig ser precisament l’encarregat de comptar. Ara pensava que deu minuts serien extremadament llargs, de fet el pensament va volar cap a ella, amb una barreja del neguit de la seva absència i la joia del seu record.

            El temps se m’ha fet especialment llarg a partir d’aquest episodi, com si tingués un desig o una necessitat peremptòria de que acabessin els deu minuts, sensació que abans no tenia, i que, fins aquell moment era més aviat agradable.

            La sensació de poder adormir-me ja no la he tingut més. Més aviat era com d’intranquil·litat, encara que no sé el perquè.

Conclusió

            Crec que la pràctica científica no radica només en practicar observacions sinó fer-ho seguint una metodologia determinada, i tinc un xic la sensació de que estem tastant quelcom sense saber-ne el contingut.

            No només poden ser observacions, cal un procés de construcció seguint unes pautes encaminades i amb una metodologia concreta, partint d’hipòtesis i sobre un marc estudiat, establert i planificat. Vaja, un camí que recórrer, no un viatge de plaer per les rodalies.

            Tinc la sensació que la introspecció és una activitat que contra més la practiques més fàcil deu esdevenir obtenir-ne resultats, el que ja no tinc tant clar és si aquests resultats van encaminats a un major coneixement propi o una revisió de fets vistos des de una nova perspectiva, una mica com una experiència de física quàntica, però feta sobre vivències mentals anteriors. En cap moment em vaig plantejar d’anar al passat, sinó de deixar fluir el present, anar endavant, per dir-ho així.

La veritat es que l’experiència no em va satisfer.