Pràctica 8.- Causalitat circular - Enfocament sistèmic.

 PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA   8.

Composició del grup:

Maria dels Àngels Hernández,  Angie Gañan,  Lourdes Manresa, Oriol Larre i  Elias Muratet.

Treball  sobre

“Causalitat circular – Enfocament sistèmic”.

Data: Gener 2011..

Introducció:

            Vaig arribar tard a classe, i amb prou feines em vaig incorporar al grup. Per sort encara no hem entrar en el grup de “positius” tipus Martin Seligman  o Viktor Frankl, i la seva logoteràpia, em sabria molt de greu perdre’m l’explicació d’aquesta part de la psicologia.

            La feina doncs sobre Gregory Bateson em toca fer-la pel meu compte.  La seva participació en les conferencies de Macy el situen en una posició de científic preocupat pel tema comunicatiu i dels pensadors que consideren el llenguatge com a una eina “especial”, ho relaciono amb Michel Foucault i la concepció del llenguatge com a eina (o arma!)  i de la episteme com a “sapiència” històrica d’un moment concret. Descobreixo (doncs desconeixia per complert) la teoria del doble vincle i les contradiccions que neixen de la comunicació, i ho relaciono amb les paradoxes gregues, (com la de Protàgores i Euatlo), o les paradoxes pragmàtiques de les que ens parla el filòsof Jose Antonio Marina en el seu llibre “Elogio y refutación del ingenio”,  y la dificultat de que les coses s’amaguen en les paraules, o més ben dit les paraules ens amaguen les coses, la frase de que el mapa no és el territori y la definició de la cosa no és la cosa (de fet la concepció d’aquest epigrama es d’Alfred Korzybski), es vincula amb la subjectivitat de tota percepció i verbalització de les idees. El doble vincle consisteix en la recepció de missatges contradictoris incorporats en la mateixa comunicació, fet que, en bona lògica provocaria una divergència intel·lectual en el receptor del missatge, fet que es dona clarament en la paradoxa, de les quals n’hi ha de molt senzilles, com ara: “Tot els catalans sempre mentim” (de fet la frase original es refereix a cretencs, però ja ens entenem), que si jo, com a català que sóc la dic es impossible de resoldre, ja que si sempre mentim els catalans seria veritat i llavors no mentiríem sempre, i si es mentida vol dir que la frase seria veritat i en aquest cas no mentiria, cosa que faria falsa la frase. També es dona en les impossibilitats, com ara: “No llegeixis aquesta frase”, impossible de fer un cop s’ha llegit, però que cal haver llegit per conèixer la prohibició. Etc. Però el tema que incorpora Bateson consisteix en que el doble vincle pot ser un element utilitzat de forma més subtil i que, en el fons, esdevinguin una forma de comunicació amb determinades finalitats. La teoria del doble vincle acaba per establir la causació, ja que el subjecte es troba en la diatriba de prendre una decisió mentre està exposat a missatges contradictoris, la conclusió normal és que entra en un estat d’ansietat, ja que pot arribar a la conclusió de que te la NECESSITAT de fer allò QUE NO POT FER... Cal tenir present que por haver-hi amagada una premissa falsa, que cal descobrir abans  no ens emboliqui en una espiral sense sortida. Tot sovint però la “premissa falsa” procedeix de la diferent concepció de la visió del problema en funció de la òptica pròpia.  Ho explicaré amb més detall a la reflexió, en el tema, per exemple del racisme, la por al estranger, la xenofòbia...

            Quan amb els companys estàvem elaborant la pràctica van sorgir diferents divergències, opino que fruit de que intentàvem considerar com a “objectives” percepcions que eren “subjectives”, segurament al conclusió (Bateson hi estaria d’acord) és que tots els plantejaments son SEMPRE subjectius, i hem de fer un esforç important (altre cop l’autocrítica) per saber reconèixer que per molt que ens hi esforcem, sempre serem subjectius. L’acceptació de la “subjectivitat” del altre, de les seves opinions,  és el camí per enriquir-nos mútuament (potser ara sí ...d’una forma objectiva), el humor que no manqui.

            Segons com ens cal retornar a la primera pràctica (ja per molts oblidada) i fer un esforç de introspecció...

            Les relacions entre els interlocutors poder estar al mateix nivell (simètrica) o en diferents nivells (complementària), la evolució de les seqüències del conflicte, tema, cas, etc. poden evolucionar cap a un escenari constructiu o destructiu, en funció del contingut intrínsec del episodis del conflicte. D’altra banda, com tot conflicte tindrà els seus moments d’escalada o desescalada, on les parts (i normalment els tercers, siguin  gaudens o no) tenen paper fonamental i la seva capacitat de construccionisme (o destruccionisme)  estarà directament relacionada amb la capacitat que tinguin de “parlar el mateix idioma” i de entendre correctament els missatges que l’altre interlocutor enviï, fet que no esdevé gens fàcil, sobretot si les parts estan predisposades (conscientment o no) o no “cedir” ni acceptar les posicions del altre.

             

Pràctica:

           La pràctica consisteix en elaborar quatre supòsit de situacions simètriques i complementàries, en les dues vessants: constructiva i destructiva.

 En el fons les nostres “subjectivitats” ens van gastar una espècie de broma, ja que aquesta, de fet, va ser una de les darreres construccions que varem fer, i penso que està fortament inspirada amb el grau de satisfacció que teníem tots plegats de la feina feta.  En el fons el esperit constructiu rau en el fet de la voluntat de seguir treballant junts i la satisfacció de la feina ben feta (asquella que no te fronteres).

 Pensem que es un gran exemple, ja que els que tenim germans sabem que aquest tipus de situacions son freqüents (no només amb la tele, sinó amb totes aquelles pertinences que poden ser objecte d’utilització per part de més d’un dels germans, des de roba, fins a les ubicacions a la cas (cadires, sofàs, etc.))

Entenem que la destructivitat de la relació rau en que genera situacions de tensió, ja que els germans es barallen i la mare s’enfada. M’agradaria ser algo més positiu, i pensar que en entorns on l’ambient i el context es bo, aquest tipus d’incidents acaben afavorint una solidaritat del tipus del “problema comú” del experiment de “La Cova dels Lladres” del matrimoni Sheriff a Oklahoma.

(Cal que pensem que fins i tot en lo negatiu hi ha coses bones).

            En aquest cas es va donar un fet curiós, el debat entre tots eles membres del grup (aquí queda palesa la realitat enriquidora del treball conjunt), ja que, a la fi varem arribar al acord de exposar-ho com un “cercle”, quan, en realitat pensem que és més una espiral, ja que la relació es pot corrompre, si el que succeeix es l’establiment d’una rutina perniciosa, on el pare cada cop ajuda més al fill, que s’arrapenja en que el pare li fa la feina, per no evolucionar en els seus estudis. O que el èxit obtingut pels “seus” treballs exigeix una major dedicació del pare per tal de no baixar “el llistó”. D’altra banda serà absolutament constructiva si l’ajut del pare serveix perquè el fill superi alguna situació de dificultat docent i això li dona seguretat al fill per, en el futur no necessitat (o fer-ho en menor grau) del ajut patern.

Per últim la relació complementaria destructiva. Aquí també varem evolucionar en funció de les aportacions de tots plegats, ja que al principi el tema era una violació, desprès va ser violència de gènere, per acabar en la gelosia, i amb un interès especial en no identificar á quin sexe pertanyia el personatge gelós, ni la víctima de la conducta gelosa. També varem tenir els més i els menys en el debat de si era una relació simètrica (tots dos partícips al mateix nivell) o si era complementària (tots dos en diferents nivells). Els arguments en favor de la simetria estaven en que en una parella tots dos ocupen posicions d’igual nivell, però la reflexió de que la gelosia no deixa de ser una forma d’agressió al altre, converteix a un dels dos en agressor i a l’altre en víctima, i aquesta realitat fa que esdevinguin tots dos a nivells extremadament diferents, amb independència de sexe, capacitat econòmica, estimació, etc.

            M’agradaria dir que, mantenint els criteris de G. Bateson opino que la construcció del cercle, i per tant la dificultat de “trencar-lo” i posar fi al tema, té el seu origen en la dificultat de comunicació entre les parts implicades, potser no de “comunicar-se”,  ja que uns diuen coses i els altres també, sinó de que una part entengui a l’altre, i aquesta comunicació “significativa” és el que manca, cal ajuntar a més, que, normalment cada part pensa que “ella” té raó... d’una forma ... objectiva....(vaja, vaja...altre cop la suposada objectivitat torna a ser el element que interfereix en la comunicació i l’entesa... potser que ens ho fem mirar... un xic de reflexió, potser?)

 

Reflexió sobre el tema :

            Com s’apuntava al final del apartat anterior penso que elements com la suposada objectivitat dels nostres posicionaments (no hem d’oblidar que aquests casos que ens poden semblar tan aliens a nosaltres, no son més que les nostres relacions) ens fa escoltar a l’altre “amb les  ostres orelles”, i el  nostre “mapa” es converteix en el “territori” real de la discussió. Cada cop queda més palesa la necessitat de “comprendre” al altre, i no des dels nostres posicionaments, sinó des dels seus. Rogers demanava un minut d’empatia, jo seria menys ambiciós i demanaria un esforç de comprensió, no cal que “em posi en la pell de l’altre” però si que el pugui escoltar amb amplitud de mires, amb òptiques d’entesa, amb el “zoom” obert i amb capacitat d’acceptació de que puc estar equivocat (de fet estem moltes més vegades equivocats que no pas tenim raó).

            Poso el tema del racisme, la por al estranger, la xenofòbia:  Al nostre país hi ha feines que la gent d’aqui, que viu prou be, no vol fer (feines de casa, repartir butà, netejar parcs, fer carreteres, etc.), per tant no ens importa que vingui gent d’altres països a fer-ho, a sobre tot sovint son tasques que queden “amagades”, i com aquell que diu, no ens embruten el paisatge... Però venen temps de crisi, i aquells llocs de treball que abans ningú volia fer, ara esdevenen “interessants”, i trobem que aquesta colla de morenos i moros els tenen ocupats... La solució és ben fàcil: Que tornin al seu país que aquí ens fan nosa....

Però que passa si canviem els cognoms i els colors de la gent, i pensem en fa 20 o 30 anys quan érem, nosaltres, els espanyols els que anàvem a Alemanya o Suïssa a fer la feina que ells no volien. O quan els refugiats catalans varen marxar a altres països (que estaven en crisi llavors) per sobreviure....

Crida l’atenció lo orgullosos que estem de que a l’Argentina, Mèxic, Brasil, Finlàndia, Austràlia, etc. hi hagi llocs on es parla el català, es ballen sardanes, i al centre cultural estan onejant les quatre barres....serem igual de respectuosos si el que es parla és àrab, ballen les seves danses, mengen cus-cus, i posen la seva bandera al centre cultural de la nostra ciutat?   On comença el racisme?   De veritat no som racistes?

Els plantejaments de Bateson ens han de fer reflexionar en la “triple realitat”, allò que tots sabem de les tres òptiques de la realitat: Hi ha la MEVA realitat (vista amb els meus ulls i escoltada amb les meves orelles, i els meus sentits), la TEVA realitat (que és la realitat del nostre interlocutor, on, en el millor dels casos,  jo miro m’esforço per ocupar el seu lloc i miro de sentir-ho com ell ho sent, veure com ell ho veu i TREURE les conclusions que crec que ell treu), i la SEVA realitat, que és mirar de fer el mateix, però ara des del lloc d’un observador equidistant a tots dos. Es pot resumir amb la dita aquella de que tothom és tres persones: “la que un es creu que és, la que els altres es pensen que és i la que és en realitat.”

Reitero els plantejament ja apuntats a alguna reflexió anterior, hem d’estar sempre amatents a enriquir-nos amb el nostre entorn, la diversitat l’hem d’aprofitar per engrandir els nostres coneixements i experiències i l’autocrítica ha de ser una eina tot sovint utilitzada per garantir-nos la responsabilitat de les nostres actuacions i conductes. No n’hi ha prou en maleir els prejudicis, cal una activitat continuada.

Escoltar als altres no es entendre’ls, voler ser empàtics no ens garanteix ser-.ho. Des de la humilitat i saber que tot sovint ens equivoquem serà la base de les relacions plaents i gratificants (per nosaltres i per la gent que ens envolta.... allò de: TODOS GANAN!!!).

Pensava acabar amb aquesta posició optimista, però cercant, ja que crec que el tema s'ho val,  he trobat un text d'Humberto Maturana que crec que ens pot ajudar a la reflexió al respecte,  Humberto Maturana diu:

            "Los problemas sociales son siempre problemas culturales, porque tienen que ver con los mundos que construimos en la convivencia. Por esto, la solución de cualquier problema social siempre pertenece al dominio de la ética, es decir, al dominio de seriedad en la acción frente a cada circunstancia que parte de aceptar la legitimidad de todo ser humano, de todo otro, en sus semejanzas y diferencias. Es la conducta de los seres humanos, ciegos ante sí mismos y el mundo en la defensa de la negación del otro, lo que ha hecho del presente humano lo que es. La salida, sin embargo, está siempre a la mano porque, a pesar de nuestra caída, todos sabemos que vivimos el mundo que vivimos, porque socialmente no queremos vivir otro.
La guerra no llega, la hacemos; la miseria no es un accidente histórico, es obra nuestra porque queremos un mundo con las ventajas antisociales que trae consigo la justificación ideológica de la competencia en la justificación de la acumulación de riqueza, mediante la generación de servidumbre bajo el pretexto de la eficacia productiva; estamos aplastados por el exceso de población porque queremos vivir sin hacernos cargo de que todos los seres humanos tenemos derecho al mismo bienestar biológico y, por lo tanto, social. En fin, afirmamos que el individuo humano se realiza en la defensa competitiva de sus intereses porque queremos vivir sin hacernos cargo del hecho que toda individualidad es social, y que sólo se realiza cuando incluye cooperativamente en sus intereses de los otros seres humanos que la sustentan.
Es posible que para muchos lectores este artículo aparezca como difícil. Sin embargo, me parece que de hecho no lo es, pues estoy seguro, que todos los lectores conocen, por su propia experiencia, la naturaleza íntima del fenómeno social, y saben que su fundamento es ético. Es decir, estoy seguro que todos los lectores saben que la naturaleza íntima del fenómeno social humano está en la aceptación y respeto por el otro que está en el centro del amor como fundamento biológico de lo social. Y, por último, estoy seguro que todos los lectores saben que la armonía social no surge de la búsqueda de lo perfecto a que invitan todas las enajenaciones ideológicas, sino de estar dispuesto a reconocer que toda negación, accidental o intencional, particular o institucional, del ser humano como lo central del fenómeno social humano, es un error ético que puede ser corregido sólo si se le quiere corregir".

Jo no ho podia haver dit millor.

 

Elias Muratet.