ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.
Professor: Ernest Luz.
PRÀCTICA 5.
Treball Individual del alumne: Elias Muratet.
Treball sobre
“Els mecanismes de defensa psicològica en la pel·lícula :
“Freud. La pasión secreta”.
Data: Novembre 2010.
Introducció:
L'excel·lent pel·lícula de John Huston del l’any 1962 recrea la biografia i situació personal de Sigmund Freud dels anys 1885 al 1890 més o menys. En el llargmetratge se’ns presenten tan els aspectes personals com professionals del insigne psiquiatra. Amb el tacte i el joc de llums i ombres tan característic de Huston aconsegueix no només dir moltes coses, sinó insinuar-ne més i fer treballar al espectador amb el que veu i el que no veu, ni diu. Els tràvelings, ja siguin llargs (con en el cas del somni) o curts (en els moments de exposició per part dels pacients) aconsegueixen crear els ambients d’angoixa o intensitat perseguits pel director.
El rere fons de l’obra és donar transcendència a l’obra professional d’un metge convençut de les seves idees (malgrat que en algun moment els dubtes el corrouen) i que veu en la necessitat d’ajut dels seus pacients l’objectiu de la seva projecció vocacional. El film està farcit de missatges i símbols (el cas del rellotge patern, com a objecte de vinculació amb el passat i la necessitat de “trencar” amb aquest lligam per tirar endavant, encara que sigui dolorosament, amb el futur de la ciència), o fins i tot l’elecció del personatge central (Montgomery Cliff, del que la seva vida en va ser prou eloqüent, fins i tot cal tenir present que aquesta cinta és de després del seu greu accident del 1956, amb tot el trasbals psicològic que li va comportar al actor, i les seves inclinacions personals amb el rebombori que va portar al Hollywood de la època. Cal recordar, a més, no tant sols el tema de la seva germana bessona, sinó tot el embolic de la seva mare, adoptada en circumstàncies estranyes, fet que va marcar la vida de tota la família), tot plegat fa que la cinta esdevingui molt interessant.
Penso que els casos clínics que apareixen han estat tractats amb el rigor i cura escaients, i que permeten un acostament psicològic al conjunt dels personatges, tant dels metges, com pacients, com familiars de tots ells. Per al meu gust hi ha una excessiva difusió de simptomatologies patològiques, ja que es pot dir que gairebé tots els personatges esdevenen víctimes de una o altre alteració. És vol transmetre, sens dubte, que tots, d’una manera o altre tenim experiències que ens cal exterioritzar (en el sentit de treure de dins a fora), i que es somatitzen de diferents maneres.
La pràctica he entès que consistia en detectar els diferents mètodes de defensa psicològica emprats pels diferents personatges, en aquells moments que més ens ha cridat l’atenció. L’excel·lent treballa cinematogràfic dona `peu a multitud d’escenes i fragments en que es capta l’interès del espectador.
Cal dir, doncs, que segons Anna Freud, els mecanismes de defesa del “jo” son:
La repressió, la negació, la projecció, la racionalització, la intel·lectualització, la formació reactiva, la regressió, el desplaçament i la sublimació.
Pràctica: Alguns dels mètodes de defensa utilitzats en la pel·lícula:
Donat el conjunt de la pel·lícula podem dir que el primer mecanisme utilitzat ho és per part del psiquiatra Theodor Meynert, ja que, posteriorment s’esbrina, com ja es preveia, que patia determinada somatització de les seves angoixes. El doctor Meynert utilitza, una repressió i negació dels esdeveniments de forma sistemàtica. El fet de reclamar que els escorpins quedin en la nit i d’allà no en surtin, és una clara elucubració que, malgrat pretendre ser racionalista, és, a totes llums, un intent de mantenir fora del coneixement tot allò que pugui esdevenir “desagradable”. Negació i repressió sota l’imatge de seny. D’altra banda, practica la defensa de formació reactiva quan contesta el discurs fet per Sigmund Freud, ja que fa absolutament el contrari del que el primer impuls el portaria a fer, que seria assumir la situació i mirar de posar-hi remei seguint els criteris de Freud, per la seva part, els desacredita totalment com a mecanisme defensiu.
Els pacients posen en pràctica un ampli ventall de mecanismes, de tal forma que Cecily, utilitza un bloqueig davant dels fets que no vol recordar, i nega, distorsionant els fets i les situacions. La repressió de tot allò relacionat amb el seu pare és evident, i en diverses ocasions posa en pràctica la projecció, veien a fora el que realment porta a dins. La seva tendència a la transferència sentimental amb els metges que successivament la tracten, posa de relleu el mecanisme de desplaçament, intentant (de forma inconscient) amagar altres aspectes de la seva vida sota un paraigües ambigu d’emocions.
Queda patent que les relacions de la Cecily amb el seu pare eren tèrboles, però ella ho intenta disfressar amb altres concepcions, per tant, nega la realitat i presenta mecanismes de regressió anant en darrera en les seves malalties. El lapsus lingüístic de la paraula “prostituta” posa de relleu que el inconscient pot aflorar en el moment menys pensat i que ella intenta amagar determinades experiències viscudes amb el seu pare sota un aspecte de frivolitat.
Fins i tot els psiquiatres utilitzen aquests mecanismes en forma defensiva. El fet de que el doctor Josef Breuer fugi cap a Venècia per salvar el seu matrimoni, posa de manifest la incapacitat de fer front al problema, utilitzant la negació i el desplaçament com a eines per tal de eludir l’enfrontament amb la realitat de fons, que malgrat ser evident, la nega de facto.
El petó de comiat que li demana Cecily, o el tracte que li dispensa ell, amb al·lusions com ara “mi niña”, o “bonitos ojos”, posen de manifest la contratransferència de la situació.
També Freud posa en pràctica mètodes de defensa psicològica en diversos moments, alguns de molt precisos. En primer lloc, quan el seu pacient (David Mc Callum) li deixa pales el seu complex d’Edip, la reacció del psiquiatre és extremadament vinculada als fets, d’entrada li nega que ho recordi, i ell se sent tan trasbalsat que deixa la pràctica com l’estava fent (destacable que el pacient li diu que si el tanca es suïcidarà, i finalment mort en el manicomi, generant un sentiment de culpabilitat en S. Freud, encara que l’informin que la mort va ser per pneumònia). La reacció projectiva de Freud la considero important. El somni de Freud es especialment simbòlic i interpretable, com a fets més remarcables (amb el que ens ocupa ara) és la vinculació nexual amb el pacient, la voluntat de tallar el vincle, (que no ho aconsegueix) i la percepció de que el pacient “se’l emporta” cap a una caiguda inevitable.
Els mecanismes utilitzats per Sigmund Freud (segons la pel·lícula) son de regressió (torna a fer estudis sobre els nervis, en concret l’òptic, si no recordo malament), de repressió (intenta mantenir-ho fora del “jo”) i de projecció, intentant veure a fora els problemes interiors.
El segon moment crític per Freud es quan no pot (físicament) entrar al cementiri, patint un bloqueig, fins i tot somàtic. La seva reacció és d’intentar entendre-ho, mirant de racionalitzar o intel·lectualitzar la situació, que també són mecanismes de defensa.
El tercer moment és quan es reuneix amb Theodor Meynert al seu llit de mort, i s’adona que, segurament ell també forma part dels que intenten ”silenciar al enemic interior”, i que el moribund espera que per fi Freud, com a membre d’aquesta foscor, la traeixi i la tregui a la llum.
Altrament aconsegueix una aplicació de sublimació quan decideix tirar endavant i presentar els estudis dels seus casos, i no es retrau, quan s’adona que si cerca els orígens dels traumes psicològics en la infantesa, en certa mesura anirà contra les seves pròpies conjectures del rerefons sexual dels traumes psicològics. Ja que aconsegueix una canalització positiva de les seves angoixes.
Reflexió vinculada al tema:
John Huston demostra que era un gran director perquè sabia tractar els temes que tocava des del coneixement profund de les temàtiques, que es dotava d’actors i actrius que en ficaven en el paper, i dels que en treia el millor d’ells mateixos, tot això farcit de la seva gran experiència i del correcta tractament emocional de les llums i les ombres, dels primers plans i dels tràvelings, aconseguint un muntatge molt personal. D’altra banda el rigor amb que afronta el projecte fa que el resultat sigui extremadament valuós i interessant pels espectadors.
Entrant en el tema concret dels mètodes om mecanismes de defensa psicològica treure la conclusió que son aplicats amb molta freqüència, i possiblement no només davant de traumes o situacions especialment “delicades” o que comporten una situació que el qui les pateix vulgui amagar. És possible que davant de qualsevol fet que no ens resulti prou plaent (resultat electoral, per exemple ara que estem d’eleccions), el individu apliqui aquests mecanismes de forma quasi automàtica, i sense una clara consciència del que realment està fent. Els mecanismes defensius apareixeran sempre que els fets no ens plaguin, i com deia a la darrera pràctica només una posició autocrítica important, una amplitud de visions i perspectives, i el treball conscient encaminat a la recerca de solucions positives, ens serviran plenament per perseguir la recerca de la millor solució, i el més beneficiosa per nosaltres i el nostre entorn.
Sospito que el tractament psicològic no ha de dedicar-se en exclusiva a les situacions patològiques i negatives. Opino que autors com ara el psicòleg Martin Seligman i la seva recerca sobre la felicitat, l’optimisme, vaja, com diu ell la psicologia positiva, i fins i tot el poder positiu del pensament negatiu, son camins a seguir per tal de prendre una posició més agradable de tot plegat i encarar el futur (inclòs el professional nostre) amb una aire fresc, renovat, agradable i positiu.
Elias Muratet.
