Pràctica 3.-. Distorsions Cognitives

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA 3.

Composició el Equip de Treball:

Paula Llorens,   Ruben López,   Oriol Larre  i   Elias Muratet.

Treball sobre

 “Distorsions Cognitives”.

Data: Novembre 2010.

Introducció:

            Per distorsions cognitives hem d’entendre aquelles interpretacions de fets, que esdevenen equivocades per l’aplicació d’esquemes no adients sobre aquestes realitats.

            En la mesura que apliquem el esquema de que els estímuls afecten a les nostres emocions, percepcions i sentits, i això implica una resposta que provoca unes conseqüències i efectes; la percepció errònia, o la resposta inadequada, fàcilment desembocarà en unes conseqüències i efectes diferents dels desitjats. El origen d’aquesta anomalies radicarà en les distorsions cognitives que generaran respostes no congruents, i això comportarà efectes nocius.

Els efectes que generaran aquestes distorsions seran en diferents àmbits, com ara en l’ordre emocional, doncs provocaran estats d’ànims que possiblement no estiguin justificats, i que una interpretació correcta no comportaria. D’altra banda les interpretacions errònies vindran acompanyades de conflictes de relació, ja que la deficient interpretació anirà seguida de col·lisions amb les interpretacions dels altres. Un excés de simplisme en els esquemes aplicats i que, per tant, desembocaran en una distorsió cognitiva, poden també significar conseqüències negatives.

Les 12 Distorsions.

Pràctica:  Descriure 2 situacions de  cada tipus de distorsió cognitiva exemplificada

1.- Generalització excessiva:

(Rau en l’error de prendre casos aïllats com de validesa general).

“Com que avui ha sortit a córrer i ha caigut, arriba al convenciment que sempre que corri caurà, i per tant deixa de fer exercici corrent”.

“Com que avui li han robat o atacat pel carrer,  conclou que sempre que surti al carrer li robaran o atacaran, i mira d’aconseguir un arma de foc”.

2.- Abstracció selectiva:

(Valoració excessiva dels aspectes negatius, i menysteniment d’altres aspectes).

“Va d’excursió, i en una de les nits agafa febre i ho passa molt malament, de tota la excursió únicament recorda aquella nit” .

“Té una presentació oral, la desenvolupa perfectament però es deixa un punt que, personalment, creu que era important. Un cop finalitzada l’exposició la considera un fracàs, ja que només pensa en aquell punt que s’ha descuidat, independentment del bon resultat qualificatiu que obtingui”.

3.- Polarització o pensament “tot o res”:

(Només valora les coses, fets i persones, exclusivament en dualitat: Bons-dolents, si-no, tot-res, amic-enemic, etc.).

“Un dia puntual no sona el despertador i es lleva tard i arriba tard a la feina, llavors conclou que no cal posar el despertador, ja que sempre arriba tard”.

“Estan fent un treball en grup i aporta una idea no prou encertada que ràpidament és corregida pels companys, llavors pensa que val més que calli i no digui res, ja que mai aporta res realment bo”.

4.- Desqualificació d’allò positiu:

(No valora lo bo i per contra sobrevalora lo negatiu).

“Li toca un premi en una rifa, però el menysté perquè argumenta que no li agrada gaire, i diu que esperava un gran premi amb tot el que s’ha gastat.”

“Acaba l’examen de conduir, i finalment l’aprova sense gaires incidències, però considera que no sap conduir, ja que creu que l’examinador l’ha afavorit en la valoració del  examen per raons personals”.

5.-  Lectura del pensament:

(Pressuposa el coneixement de les intencions i idees dels altres).

“Un conegut es lleva malhumorat, i al creuar-se amb ell pel carrer, el mira malament. Llavors creu que el que passa és que  li cau malament”.

“En un examen acadèmic mira l’hora al mòbil i, acte seguit, s’adona que el professor està mirant en la seva direcció, llavors dona per fet que el professor està convençut que ha copiat, i que el suspendrà, i, desmotivat,  deixa de fixar-se amb la resta del examen”.

6.- Endevinar el futur :

(Profetitzar fets –normalment negatius- abans de que passin)

“Ha de jugar un partit de futbol contra un equip, a priori, complicat. Per tant ja sap que  perdran, fins i tot abans de començar a jugar-lo, i ho exterioritza així als companys”.

“S’acomiada de la seva xicota de males maneres, llavors el que li preocupa es que creu que el germà d’ella el buscarà per agredir-lo físicament, i es comença a preparar... I per tant, ja planeja com agredir-lo abans que el germà l’ataqui”.

7.- Magnificació i minimització:

(Sobrevalorar o infraestimar fets, situacions,  emocions i persones).

“Té un professor simpàtic i que li cau molt bé, per tant creu que sempre té raó en tot el que explica i s’enfada amb els alumnes que el qüestionen”.

“Es nega a escoltar a un polític d’un partit diferent al seu, ja que creu que enganya a tothom i sempre diu mentides, sense  ni escoltar-lo”.

8.- Raonament emocional:

(A l’hora de raonar anteposar el que sent i li agradaria, al que realment opina)

“Com que li agrada molt tocar la guitarra i en gaudeix, està absolutament convençut de que ho fa realment bé”.

“Ha suspès un examen de matemàtiques, i ho justifica al·legant que no li agrada gens aquesta assignatura i que el professor no en sap, ni d’explicar, ni de matemàtiques”.

9.- Etiquetar erròniament:

(Assigno un biaix determinat i genèric a una conducta personal o individual, normalment amb la intenció de prejutjar-la i degradar-la.)

“Estem veien un partit de l’NBA i, algú diu que els “negres”, per lo únic que serveixen, és per jugar a basket”.

“Conduint es creua amb una dona que no va prou segura, baixa el vidre, i li crida: “Dona tenia que ser!!”.

 10.- Autoinculpació:

(Es fa responsable de coses de les que no en és).

“Té un amic que té aviat un examen, però el tempta per sortir de festa. Quan realitza l’examen, l’amic suspèn, llavors creu que ha estat culpa seva”.

“Els pares s’enfaden amb ell sovint i, acte seguit, discuteixen entre ells. Finalment es divorcien i creu que el divorci ha estat per culpa seva”.

11.- Personalització:

(Assumeix com a seves, o dels seus, fets que han passat).

“L’àvia resa per “ajudar-lo” a aprovar l’examen. Quan ha aprovat, ella al·lega que és només gràcies als seus precs”.

“Un amic l’ha convençut que es presenti a les eleccions com a delegat de classe. Finalment guanya les eleccions i  aquest amic creu que tot el mèrit és seu”.

12.- Imperatiu categòric:

(S’autoimposa coses a fer o no fer, o que hauria d’haver fet)

“Ha suspès un examen que havia estudiat molt, acaba pensant que s’hauria d’haver sacrificat més, i per tant no soparà ni esmorzarà fins que l’aprovi”.

“Surt de casa molt nerviós i poc desprès d’agafar el cotxe té un petit accident de trànsit. Llavors pensa que no hauria d’haver conduit en aquell estat i hauria d’haver buscat una opció de transport diferent, i per tant, crema el cotxe”.

Reflexió vinculada al tema:

            Tot sembla molt fàcil... però crec que cal plantejar-se que el primer entrebanc que ens trobarem serà la dificultat en esbrinar quina és la interpretació “correcta”. Diuen que un geni es aquell  que “mirant el mateix que els altres, hi veu coses diferents”, per tant estaríem parlant merament d’una interpretació diferent dels mateixos fets. Exemples històrics n’hi ha milers, com el fet de que la interpretació encertada a l’època medieval era que la Terra era plana, i qualsevol que digués altra cosa estaria fent una “distorsió cognitiva” dels fets, be, de fet en aquella època hauria estat cremat per heretge (que era la forma reactiva del moment de considerar-lo “equivocat” en segons quins temes).

            El segon problema radica en que ens trobem amb aspectes de conflictes de relació i de normalitat, i per tant la “a-normalitat” es considerarà com un dèficit que cal superar i l’objectiu serà assolir la “normalitat”. Ens tornem a trobar que la evolució comporta canvis en el concepte de “normalitat”. Determinades inclinacions sexuals o de comportament, han passat de ser considerades com “aberrants i malaltisses” a tenir-se per normals, o a l’inrevés, el consum de determinades substàncies, ha passat d’estar propiciat pel propi govern i objecte de grans campanyes publicitàries, a esdevenir gairebé delictives, fins i tot en l’entorn més personal, per tant la identificació del que es “normal” seria, si més no, relativa, i operant dins d’un context concret, determinat i dinàmic.

            Entenc que el objecte del treball rau en la identificació d’aquelles dificultats de una “correcta” interpretació dels fets, i en l’aplicació d’uns esquemes que ens ajudin a enfrontar els problemes en la forma que “pertoca”, però el que vull és deixar constància que la garantia de la “correcta” aplicació d’aquests paràmetres ha d’estar en un estat de perseverança i continua crítica (en el sentit d’anàlisi profund de cada casuística), i en tot moment s’ha de salvaguardar el posicionament de qui practica un plantejament distorsionat i valorar-ne la seva visió de la praxis que aplica, i entendre-la des de la seva

òptica, ja que només des de la actuació responsable, d’enteniment i d’empatia podrem estar en disposició de col·laborar amb el afectat per tal millorar l’aplicació d’esquemes que el siguin útils en la correcta interpretació dels fets de la seva vida.

            Per últim, i per no allargar-me, penso que cal fer una reflexió sobre l’extrem de que en algunes distorsions entren en joc les emocions, i això encara requereix una major sensibilitat al tractar aspectes que són especialment delicats en les persones, i aquesta realitat ens ha de motivar en un treball estrictament rigorós i curós, no sigui que caiguem nosaltres en alguna “distorsió” per manca de l’aplicació del esquema adient relatiu a la sensibilitat que requereix el cas.

Elias Muratet.